Diuen que una mentida tapa una altra mentida, que una taca tapa una altra taca i un mort tapa un altre mort. Dies enrere, a principis d’agost, el govern del Marroc va acusar la Guàrdia Civil d’haver colpejat vuit immigrants subsaharians il·legals que havien arribat en patera a la costa malaguenya. El terrible del cas és que després d’apallissar-los (segons les fonts marroquines), els subsaharians van ser obligats a pujar en una embarcació de la Guàrdia Civil i després van ser llençats a l’aigua i abandonats en condicions crítiques a les costes magrebines.

El comunicat oficial del govern marroquí afirmava que prenia nota d’un comportament tan cruel i inhumà, contrari a totes les normes deontològiques, que qualificava de “flagrant atemptat contra la dignitat humana i els drets humans, i que reflecteix la propensió al racisme que caracteritza les intervencions de la Guàrdia Civil”. Les autoritats espanyoles, amb Moratinos al capdavant, es van mostrar prudents i van dir que estaven recollint informació i que investigarien el cas.

Però tornem als fets: les autoritats de la província de M'Diq-Fnideq van haver d’intervenir per salvar i evacuar aquests immigrants (quatre camerunesos, un senegalès, un txadià, un ghanès i un gabonès) a l'hospital per donar-los atenció mèdica d'urgència. Una de les víctimes, un jove camerunès de 30 anys, va relatar a la televisió marroquina que en ser detinguts “van ser amenaçats, insultats i torturats, abans de  ser llençats al mar”. Els responsables de l'hospital Hassan II de Fnideq van indicar que els vuit subsaharians patien hipotèrmia, deshidratació i traumes físics i psíquics.

Dos dies després del succés, dirigents d'organitzacions polítiques, sindicals i de la societat civil marroquina (un col.lectiu de 57 associacions de diferents regions del Marroc) van encapçalar una manifestació davant el consolat general d'Espanya a la ciutat de Nador, a prop de Melilla, per protestar contra "els actes racistes i inhumans". A la protesta també hi van participar ciutadans procedents de països subsaharians. Durant la concentració, els participants van corejar eslògans contra les pràctiques. La notícia d’aquesta manifestació, però, va aparèixer en lletra petita en algunes publicacions espanyoles, però sense donar-hi importància.

Tanmateix, aquesta no és l’única denuncia per maltractataments físics en poc temps. Dies abans, el ciutadà marroquí Mustafà Bellahcen hauria estat colpejat a Melilla per agents de la Guàrdia Civil, que suposadament l’acusaven de transportar un quilo i mig de sardines fresques, un delicte que violava la normativa de seguretat alimentària. Poc abans el Govern marroquí ja havia protestat enèrgicament “pels actes policials de violència física comesos contra cinc joves marroquins residents a Bèlgica que estaven de pas per Melilla, per portar una bandera marroquina”.

Un altre cas similar s'hauria produït el passat 29 de juliol, també en el pas fronterer de Melilla, quan Karim Lagdaf, acompanyat de la seva mare, va ser colpejat per agents de la Guàrdia Civil. Un altre veí de Nador, Mohammad Hamdaui, va ser presumptament agredit en el mateix lloc per un agent espanyol que el va colpejar amb la seva porra i li va donar una puntada que li va provocar una fractura al braç i diversos hematomes en el seu cos.

Davant un tal allau de violència gratuïta, i a banda de cinc comunicats de protesta del govern marroquí en dues setmanes, el ministre d'Afers Exteriors i Cooperació del Marroc, Taib Fassi Fihri, va convocar l'ambaixador espanyol, Luis Planas Puchades, per expressar la indignació de les autoritats del regne alauita.

Per contrarestar les denúcies, el Ministeri d'Afers Exteriors espanyol va desmentir les agressions i va assegurar que "el que ha passat no concorda amb el relat dels fets al·ludits per Rabat”. En la seva nota, el Departament que encapçala Miguel Ángel Moratinos, subratllava que cada any travessen les fronteres entre Espanya i el Marroc més de dos milions de persones i que aquest trànsit millora cada any "gràcies a l'adequada preparació conjunta i a la diligència i assistència de les autoritats involucrades ". Per aquest motiu, el Ministeri advertia que "singularitzar episodis des d'una perspectiva unilateral no es correspon amb l'esperit de cooperació regnant entre Espanya i el Marroc i no contribueix a aquesta millora constant en els procediments que a tots beneficia".

Al cap de pocs dies, Zapatero (en sortint del palau de Marivent, on es va entrevistar amb el rei) trencava el perllongat silenci dels membres del seu Govern sobre la inesperada tensió bilateral i es mostrava disposat a "aclarir, dialogar i informar" Rabat sobre “les actuacions policials a la frontera amb Melilla", però no va esmentar a Ceuta. I va dir que, si el Marroc ho creia oportú, per retornar a les bones relacions entre els dos països, enviats dels ministeris d'Interior i Exteriors li traslladarien tota l’informació necessària. L’endemà, els telediaris del Marroc van interpretar les declaracions de Zapatero com una mostra de bona voluntat. Però els mateixos informatius van obviar que Zapatero també havia dit que "les forces de seguretat a la frontera amb Melilla haavien actuat amb la màxima correcció”.

Davant l’evidència que les acusacions de maltractaments policials agafaven massa cos, l’endemà de les declaracions de Zapatero, el rei Juan Carlos i el rei Mohamed VI van mantenir una llarga conversa telefònica i van emetre un comunicat on afirmaven que després de constatar “l’excel·lent i fluid clima de relacions entre les dues cases reials, els malentesos sense importància no poden enterbolir ni pertorbar la bona relació entre España i el Marroc”. La desgraciada sort de les víctimes d’agressions policials havia quedat reduïda a un simple malentès sense importància.

A qui hem de creure? A les autoritats espanyoles? A les marroquines? Als immigrants apallissats i llençats a l’aigua que s’estan recuperant? Sigui com sigui, el sorprenent del cas és la hipocresia dels dos governs. I em fa l’efecte –és una intuició personal- que tots dos menteixen. O més ben dit: tots dos amaguen veritats.

En el cas del govern marroquí, no deixa de sorpendre que utilitzi i s’aprofiti dels drets humans per desacreditar el govern espanyol. Tothom sap que la xarxa de corrupció policial i judicial teixida durant el regnat de Hassan II no s'ha acabat de desfilar. Quan l’any 1999 va morir el sanguinari Hassan i va accedir al tron Mohamed VI, al Marroc van néixer moltes esperances de canvi. Algunes es van concretar: hi va haver un indult general i reparacions a determinats represaliats; i es va aprovar la Llei de la família (mudawana), que donava drets i protagonisme a la dona. Però en molts sectors del Marroc, tant intel·lectuals com populars, creuen les coses no van tan bé com proclama l’oficialitat. Un dels desajustamentes més visibles és la forta reculada en temes de llibertat d’expressió. En una democràcia normalitzada, la informació hauria de poder reflectir les disfuncions socials sense represàlies. Però les suposades mesures liberalitzadores del rei els s governants marroquinsi xoquen amb tabús intocables i generen nombrosos casos de publicacions segrestades i de redactors i humoristes multats, jutjats, condemnats i empresonats.

La corrupció policial al regne alauita és prou coneguda. Cada dia, milers de súbdits que condueixen vehicles paguen un impost forçat a la gendarmeria de carreteres sota l’amenaça de ser multats per qualsevol fotesa.

La situació del món laboral és extremadament crua. El percentatge d’atur és estratosfèric i moltes empreses només declaren un limitat percentatge de treballadors. La majoria dels que tenen la sort de treballar no estan donats d’alta a la Seguretat Social. Els aturats que busquen feina arriben a pagar 4.000 euros a les xarxes de treball ilegal, sense cap garantia d’èxit, per un contracte de treball que en moltes ocasions és paper mullat. Altres recorren al pagament il·legal de 7.000 euros per un fals contracte laboral a Europa o per un visat. I els pocs diplomats que surten de la Universitat  només troben feina si tenen familiars o “padrins” poderosos.

La justícia sovint està farcida d’enganys, prevaricacions i indefensió dels més humils. La sanitat pública és pràcticament inexistent: si no tens diners, millor que no et posis malalt. Finalment, la política està empastifada de corrupció i compra de vots. En aquest context, no és estrany que l’elevat interès mostrat per la població a l’hora de votar en les primeres eleccions suposadament democràtiques s’ha convertit en decepció absoluta i elevadíssims índex d’abstenció.

No és estrany, doncs, que el govern marroquí aprofiti les disfuncions espanyoles per tapar les pròpies vergonyes. La qual cosa no significa que les autoritats espanyoles siguin un prodigi d’ètica universal ni tinguin carta blanca per passar-se de la ratlla i violar els drets humans. La política sobre la immigració pot ser discutible i opinable. És pot criticar la Llei d’estrangeria per retrògada o per massa permisiva. Però els drets elementals de les persones (vinguin d’on vinguin), són intocables. Malauradament, sempre reben els mateixos: els de baix. Els de dalt fan molta comèdia i escenifiquen desencontres, però finalment sempre es posen d’acord. Els malentesos se’ls emporta el vent.