La capelleta de Sant Miquel Xic és una més que modesta construcció que la febre de l'or immobiliària del Vic de principi de mil·lenni va estar a punt d'engolir. I mira que va anar de poc, però es va salvar. Està situada prop del llegendari Puig dels Jueus, i té les construccions de l'Hospital General a tocar.

Abans, era just al mig d'una gran extensió de conreus que els de casa havien menat. En dèiem els "camps de Sant Miquel". Crec que s'hi feia cereal, i cap als anys setanta, alfals per a les vaques. Sembla que el tracte venia dels temps del besavi Macià, com a mínim. Quan jo era adolescent, des d'allà baix a casa encara vèiem aquest templet, la silueta del qual vam perdre per obra i gràcia de fàbriques i blocs de pisos que se'ns hi van interposar. Encara guardo papers de despeses de jornals que s'hi havien fet més de cent anys enrere.

Quan en Miquelet Argemir i Mitjà, tot just un marrec, per allà el 1598, hi va anar a rebolcar-se en unes bardisses fins a quedar fet un nyap ensangonat, allà hi havia vinyes. Al noi, que amb el temps havia de ser Sant Miquel del Sants, patró meu i de la ciutat de Vic, no el satisfeia aquell ambient de violència que nyerros i cadells havien implantat en una ciutat que, a més a més, es fotia de gana per la crisi dels paraires de llana.

En Miquel tenia vocació mística i eremítica, buscava l'aïllament i la penitència. Un dia va fugir cap al Montseny, però uns àngels el van fer tornar a casa, diuen que a la vora del casal de l'Espinzella. Arribat a Vic, el van assotar en públic per haver faltat a l'escola. Cap convent no el va admetre perquè era massa jove i, a la fi, decebut, va anar-se'n a fer de frare a Castella, on va obrar prodigis com l'art de levitar. Als trenta-tres anys, just el 1625, se n'anava al cel sense haver tornat a posar mai més els peus a Vic.

Tanmateix, això no fou obstacle perquè la ciutat, o almenys l'estament eclesial, se'l sentís molt seu i en celebrés la beatificació i la santificació. Per deixar-ne testimoni, es va erigir Sant Miquel Xic el 1779. Les inclemències del clima la van malmetre tant que el 1862 va necessitar una urgent reparació, finançada amb una col·lecta popular que no va acabar de reeixir.

L'altre dia, tot buscant aparcament per al carro, la vaig veure d'un tros lluny i em va despertar records diversos. La veritat és que pensava –sense fonament, com em va quedar demostrat– que ja hauria estat demolida pels de l'Ajuntament. O tal vegada engolida per algun edifici residencial o assimilada estrambòticament en una nau industrial (com va passar amb la de Sant Jaume, allà baix a l'Estadi). Alerta, bona gent: la capelleta està tombant-se de costat. Caldrà una altra intervenció del vigatanisme, que convoco ara mateix des d'aquesta tribuna.

Abans d'escriure l'article, m'hi volia apropar. Però no he tingut temps (als periodistes, les màquines no ens han alliberat, sinó que ens ha abduït i esclavitzat). Si hi hagués anat, hauria recuperat la visió d'un quadre espantós que hi ha dins i que representa el nen Miquelet, nu i cobert d'esgarrinxades, immolant-se pels crims dels vigatans de l'època, se suposaria. La primera vegada que el vaig veure, essent jo un tap de bassa si fa no fa de la mateixa edat que devia tenir el futur santet, em va despertar dues sensacions: l'una, de por i angoixa per raons òbvies; l'altra, d'incomprensió davant el concepte de religió de la seva època.

Però bé, no cal fer-se'n més mala sang del compte. D'una manera o d'una altra sempre es pateix. O rebolcant-te a les bardisses de l'ànima per expiar les malifetes dels teus conciutadans, o malmetent-te la salut a base de segar i fer garbes i carregar carros, en silenci, sota el sol ardent de juliol en aquells camps de foc, entre tàvecs i vespes i escorpins i escurçons. Que n'hi havia molts.