Com que tinc la gran sort de poder escriure absolutament el que em dóna la gana i no haig de retre comptes a estaments superiors que coaccionin les meves paraules, no faré una anàlisi exhaustiva de l’opinió que em mereix la programació del Mercat de Música Viva de Vic (MMVV) d’engany ni de la seva direcció. No ho faré perquè, en primer lloc, no en tinc cap ganes i segonament perquè he estat absolutament incapaç d’adjectivar amb precisa correspondència tant una cosa com l’altra. En efecte, no he trobat cap adjectiu que s’hi adeqüi. Alto! Ets tu qui ha decidit la qualitat d’aquest mot, jo ni tan sols l’he evidenciat.

Vull posar les mires en el Premi Puig-Porret 2012. Per aquells que ignoreu per complet de què es tracta –la majoria, tranquils- puc dir-vos que és un guardó econòmic que es convoca en el marc del MMVV. Però aquest no n’és pas l’artífex ni el capital prové de les seves arques (el Mercat inverteix el seu pressupost en altres afers però no vull pas elaborar-ne una crítica massa ferotge ja que, si la direcció és conseqüent amb els seus principis, l’any vinent en seré un dels beneficiaris. Ah! Estaments superiors coaccionant-me!). El premi l’organitza – i el paga – la Fundació Puig-Porret i aquest any s’ha premiat a una músic realment extraordinària, la Maria Coma.

Bé, no és que se l’hagi premiat a ella sinó al projecte que va presentar a concurs. Els més guapos ja s’hauran adonat que no he fet aquest gir en va i és que afortunadament el premi ha canviat en aquesta última edició una de les seves bases fonamentals. Resulta que fins l’any passat el guardó (10.000 euros, ni més ni menys) es lliurava a l’artista que, segons un jurat o la crítica musical catalana, depenent de l’edició, havia estat el MILLOR DE L’ANY. No sé perquè però he escrit “crítica musical catalana” i em pica tot el cos. Però no vull pas elaborar-ne una crítica massa ferotge ja que, si aquesta crítica és conseqüent amb els principis del periodisme, l’any vinent en seré un dels creadors més enaltits. Ah! Estaments superiors coaccionant-me!

Sigui com sigui, s’ha d’aplaudir l’abandó d’aquesta noció arbitrària i que s’hagi optat finalment per valorar i premiar una aposta de futur. Ara, el guardó s’atorga a un projecte de creació musical i és per això que em genuflexiono davant d’aquesta sàvia decisió. Amb això s’aconsegueix en primer lloc no malgastar 10.000 euros lliurant-los simplement a un guanyador discutible, en segon lloc es possibilita a l’artista beneficiari d’emprendre una tasca creativa que –potser- sense aquest capital seria inabastable i en tercer lloc, i el que és més important, la música hi surt guanyant. A més a més, ignoro per complet els altres artistes que s’hi havien presentat però estic segur que la Maria Coma farà una obra majúscula. És, sense peròs, una de les més grans compositores que té el nostre país. Indiscutiblement.

Ara bé amics, us pensàveu que tot serien aplaudiments i felicitat? Sóc àcid sempre, no ho oblideu mai. Som-hi. Resulta que a les bases del premi hi consta això: “El concurs està obert a grups i artistes professionals catalans i/o residents a Catalunya de tots els estils musicals, a excepció de la música clàssica”. Sí, “a excepció de la música clàssica”. Això per si sol ja és un fet a lamentar per tots aquells qui defensem la música com un tot sense fissures però bé, és evident que tothom qui convoca un concurs té dret a establir-hi les seves pròpies lleis.

De tota manera resulta d’allò més interessant fixar-se en dos punts prou suculents si el que es pretén és ésser polèmic:

- El projecte guanyador: “La creació d’un piano-celesta de la família d’instruments experimentals Baschet i la composició d’un concert per a aquest instrument”. Per aquells que ignoreu per complet què es un instrument Baschet –la majoria, tranquils- puc dir-vos que són instruments acústics de nova creació, és a dir, que generen el so sense cap complement electrònic a diferència de la majoria dels que s’inventen actualment, i que estan fabricats a partir dels dictàmens dels germans Baschet. Van tenir la seva època daurada a mitjans del segle XX i la seva utilització va quedar majoritàriament reduïda al terreny de la música contemporània (música clàssica contemporània, bé, ja coneixem els problemes de la terminologia. “Clàssica” tanmateix, ho veieu, oi?).

- L’artista guanyadora: Maria Coma. A bona part d’aquells a qui ens ha seduït el seu art, el que més ens ha captivat ha estat, conscientment o inconscient, el seu tracte de l’harmonia i per extensió el de la melodia vocal que hi articula a sobre. En efecte, el seu domini harmònic s’aproxima de manera inqüestionable a la música francesa per a piano –clàssica- de les primeres dècades del segle passat amb referents, volguts o no, com Poulenc, Satie, Debussy o Ravel. Aquest vincle que exposo encara és més notori en el disc “Magnòlia” que en el seu predecessor “Linòleum”. Així doncs, estèticament parlant la seva creació pot emmarcar-se sense equívocs a l’obra post-romàntica, expressionista potser, filtrada per les formes de la cançó contemporània.

Exactament. Aquells qui excloïen la “música clàssica” del seu guardó han acabat premiant a una compositora la música de la qual té vincles evidents amb l’estètica pianística expressionista –clàssica-, per tal que compongui una obra per a un instrument que té l’origen de la seva concepció en el terreny de la música –clàssica- contemporània. No, no us enganyeu, no estic proposant una curiositat terminològica, estic evidenciant una veritat estètica.

L’any vinent es podrà escoltar la peça al MMVV 2013, sí, d’això se’n diu matar dos ocells d’un tret. Ja he fet notar la meva seguretat en el fet que serà una obra majúscula perquè l’escriurà una compositora majúscula i l’instrument principal de l’obra tindrà un timbre prou interessant però sobretot, sobretot ho serà perquè es tractarà d’una extraordinària peça de música clàssica.