Un dels primers dibuixos animats que recordo de quan era petit (fa prop de 50 anys) era "Monstruos al volante", una sèrie nord-americana on apareixia un pacífic i amable ciutadà que es deia Señor Cordero, que quan entrava al seu cotxe i el posava en marxa, canviava de personalitat i es transformava en un monstre agressiu, conduïa a una velocitat d'escàndol, feia avançaments perillosos, posava en risc la vida dels vianants i discutia irat amb la resta de conductors que es trobava.

A finals de març, un nen de dos anys que tornava de l'escola i anava a casa amb un familiar va morir després de ser atropellat a Taradell (Osona), mentre el menor travessava el pas de vianants en un semàfor a la carretera de Balenyà. Després de declarar, al jutjat, l'autor de l'atropellament, que va donar positiu en cànnabis, va quedar en llibertat provisional amb mesures cautelars, i ha de comparèixer setmanalment al jutjat.

Una informació publicada fa unes setmanes a El 9 Nou indicava que l'any 2018 a Vic es van produir 46 atropellaments amb el resultat de 8 ferits greus (un augment del 24% respecte al 2017). La notícia també explicava que el 42% de les persones atropellades tenien entre 35 i 54 anys, i que prop del 70% dels atropellaments es van produir en passos de vianants.

Tal com escrivia recentment Pep Palau, més enllà de les campanyes de sensibilització, l'assetjament que patim els vianants és brutal. A banda dels problemes que podem tenir travessant un pas zebra (o un carrer sense mirar), també podem ser atropellats a la mateixa vorera per una bicicleta descontrolada o un patinet motoritzat.

Coincidint amb la crisi petrolífera de la primera meitat dels setena del segle passat, van començar a proliferar propostes destinades a desincentivar l'ús del cotxe i promoure mitjans de transport públic o més eficients. Però la cosa va quedar en foc d'encenalls. Deu anys després, organitzacions ecologistes i de defensa de la bicicleta van tornar a proposar la celebració de jornades sense cotxes, una idea que va arrelar en algunes parts d'Europa el diumenge 20 de setembre del 1987, amb el suport de la Comunitat Europea. Però de nou, la idea va quedar aparcada.

A final dels noranta, per alertar sobre els problemes ambientals generats per l'automòbil i la necessitat de canviar les polítiques de trànsit a les ciutats, les institucions europees, els governs de diversos països i alguns moviments socials van organitzar jornades sense cotxe en dies feiners, una mesura que no va agradar als ciutadans que depenien de l'automòbil per als seus negocis i tampoc a alguns comerços que temien veure reduïdes les seves vendes. Finalment, amb més o menys èxit, el Dia sense Cotxe se celebra, sense pena ni glòria, cada any, el 22 de setembre. L'addicció a la gasolina i a la velocitat pesa més que l'ecologia.

Tinc una curiosa anècdota per explicar. Jo, que no tinc carnet de conduir ni he tingut mai cotxe, fa prop de vint anys, coincidint precisament amb el Dia sense Cotxe, vaig tenir la desgràcia de ser atropellat en un pas de vianants de Vic per un cotxe que feia marxa enrere a la cantonada del carrer Manlleu amb el carrer Nou i el carrer Pla de Balenyà. La conductora, una noia de molt bon veure, no va mirar pel retrovisor i em va fer caure a terra amb el seu vehicle. Per sort no em vaig fer mal, però quan vaig aixecar-me mig atordit, intentant saber què havia passat, en comptes d'interessar-se per si m'havia fet mal, la conductora em va dir malcarada: "És la seva paraula contra la meva", volent advertir-me que no em passés pel cap denunciar-la. Davant una mostra tan aberrant d'incivisme i falta de sensibilitat, per espantar-la una mica, vaig treure'm una llibreta que sempre portava a la butxaca i vaig apuntar el número de la matrícula del seu cotxe. Però com que no m'havia fet mal, vaig optar per oblidar l'incident (o l'accident).

Fa cinc anys vaig tornar a ser atropellat sense conseqüències, aquesta vegada en el pas de vianants de la Ronda Camprodon a l'alçada de Can Maurici, un dels més conflictius de Vic. Igual que la vegada anterior al carrer Manlleu, vaig caure a terra. I quan em vaig aixecar, el conductor havia fugit sense aturar-se ni interessar-se pel meu estat.

A principis de gener d'aquest any, mentre amb un fill meu i una seva cosina petita estàvem travessant el mateix pas zebra, un cotxe va estar a punt d'atropellar-nos. Amb la mà vaig li vaig fer un gest a la conductora (una dona d'uns quaranta anys), volent indicar-li que vigilés, al mateix temps que assenyalava que va posar en perill la integritat dels nens. La seva resposta indecent va ser enviar-nos a tots tres a tomar pel sac, tot aixecant el puny amb el dit índex alçat. Quan els nens em van demanar què significava aquell gest, els vaig dir que la conductora era boja. Tot cabrejat, instintivament vaig intentar llegir el número de la matrícula del cotxe, però no hi vaig ser a temps. La "monstruosa" conductora va fugir escopetejada.

Fa pocs dies, en un pas zebra de Vic vaig contemplar en directe els dubtes d'un vianant que volia travessar, però se'l veia amb por a baixar de la vorera. Tot i que els vehicles que s'acostaven encara eren lluny, vaig suposar que aquell home no tenia prou confiança en la conducta dels automobilistes; i vaig deduir (mal pensat com sóc de mena) que, en realitat, aquell vianant ocasional –que en un altre moment probablement també era un conductor habitual- tenia por de ser atropellat per un cotxe conduït per ell mateix i que patia un desdoblament de personalitat com el Señor Cordero.

Mentre acabo de redactar aquest text, tot passant per la Ronda Camprodon de Vic m'adono que, en plena campanya electoral de les municipals del 26 de maig, uns operaris estan ultimant l'adequació d'un pas de vianants intel·ligent, encara que no sé exactament què vol dir això d'intel·ligent. I em pregunto quan adequaran el cervell i l'ànima dels conductors esbojarrats. No sé què s'ha de fer en casos d'atropellaments o conductes incíviques com les descrites, si no hi ha testimonis ni proves fotogràfiques. No sé si instal·lar càmeres lectores de matrícules en els punts de la ciutat que generen més atropellaments és molt car o no. Mentrestant, la indefensió genera ràbia i malestar, i no hi ha més remei que empassar-se els galàpets. Molt trist.