Una de les primeres imatges que tinc gravades a la memòria la vaig veure, de petit, en una granja osonenca. S’hi celebrava festa grossa i la mestressa es preparava per plomar i guisar tres pollastres de bona mida. Se’n va anar al galliner i en va tornar amb les tres bestioles penjades de cap per avall, agafades per les potes. I el que no oblidaré mai –han passat cinquanta anys i encara sembla que ho estigui veient– és la reacció dels pobres pollastres: enmig de desesperades contorsions, es picotejaven amb fúria els uns als altres. Aliens al destí fatal que els esperava, en comptes d’intentar defensar-se de l’enemic comú, s’infringien encara més mal occint cada un el veí, destinat a ser el company de cassola.

Doncs bé, salvant totes les distàncies, i amb el degut respecte, em fa l'efecte que alguns dels catalans que fa tres anys van votar amb determinació al referèndum de l’u d’octubre, avui fan el trist paper del pollastre. Quan és més clar que mai que l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem i el Constitucional ens volen a la cassola, alguns sobiranistes es dediquen a tirar-se els plats pel cap recíprocament. Naturalment, totes les posicions i estratègies són legítimes. Però fa una profunda pena veure un presumpte independentista acusant de traïció un altre independentista.

El govern d’Espanya és feble. Si de veritat volgués resoldre el problema, els presos polítics ja serien al carrer. Dels indults no cal anunciar-ne la tramitació: si es volen concedir es concedeixen. I si hi ha voluntat d’aprovar una amnistia, només cal presentar el projecte de llei al parlament espanyol. Però ara mateix, el poder judicial té agafat pel clatell el govern d’Espanya. Tenen un sistema de nomenament de vocals del Consell General del Poder Judicial pervers; la tria és política, i n’acaben essent membres individus amb molt poca talla jurídica però molta fidelitat partidista. A més, com que calen tres cinquenes parts del Congrés i del Senat per aprovar els nomenaments, qualsevol dels dos partits majoritaris pot blocar-ne la renovació. Això és el que està fent el PP, per assegurar-se que els magistrats dels tribunals que han de jutjar-los per corrupció seran amics seus. I a fe que se’n surten: absolt Pablo Casado d’inventar-se el currículum acadèmic i arxivada la causa per destrucció de proves en el cas del finançament il·legal del PP. Ara que venen les corbes de la Kitchen, calia cordar-se el cinyell de seguretat; un CGPJ caducat nomena jutges cla amb grans simpaties pel PP i disposats a cobrar-s’ho tot per la pàtria.

Quan el PSOE va donar els seus vots per aplicar l’article 155 a Catalunya i va empènyer l’entrada del poder judicial al conflicte entre Catalunya i Espanya, la va fer molt grossa. No oblidem que Franco li havia dit al Borbó emètic que, per sobre de tot, havia de vetllar per la unitat d’Espanya. Doncs aquesta és la mateixa consigna que Carlos Lesmes va donar als vocals del CGPJ. Només faltava afegir “peti qui peti”, comptant que els que petarien, a més dels líders independentistes catalans, serien els polítics presumptament progressistes de l’arc parlamentari espanyol. Als tribunals no els costa res anar admetent a tràmit les denúncies contra la coalició que governa Espanya.

Tot això és gravíssim, i la injustícia que pateixen els presos polítics, inenarrable. Però els partits de dreta i els tribunals afins no s’adonen del vesper on s’han ficat: totes les sentències que valen a Espanya, són inacceptables a Europa. Aniran caient d’una en una. Per sort l’equip d’advocats que està fent arribar el cas català a les magistratures europees és imbatible, començant per l’extraordinari Gonzalo Boye, que dona lliçons magistrals als vocals del Tribunal Suprem. Això sí que és una confrontació intel·ligent.

Per alguns, la figura del president Puigdemont comença a quedar llunyana: des de Waterloo poc pot fer per ajudar a resoldre els problemes del país. Però el seu paper per desemmascarar davant d’Europa el feixisme que impregna les institucions espanyoles és indispensable, i les seves participacions en els fòrums europeus es compten per èxits. 

Qui va triar la via unilateral, la de la confrontació, va ser el PP. El PSOE no sap, no vol o no pot reconduir la situació. Els tribunals van entrar a fer política com un elefant en una cristalleria. Gràcies a l’estratègia de Puigdemont, els tribunals espanyols ja han començat a fer el ridícul a Europa, i la cosa va per llarg. Per això frisen per destruir-lo. I a fe que el preu personal i familiar que ha de pagar el President no és pas barat.

Els pollastres destinats a la cassola no podien tenir ni paciència, ni perseverança ni perspectiva. Nosaltres sí. Per això seria intel·ligent deixar de clavar-se cops de bec els uns als altres.