Si l'Atlàntida fos de tothom tots els infants de Vic hi haurien tingut accés per fer els seus espectacles d'activitats extraescolars, sense haver de pagar lloguers de 1.600 euros per l'espai, i 600 per cada dia d'assaig.

Si l'Atlàntida fos de tothom totes les famílies de Vic es podrien plantejar que els seus fills desenvolupin les seves capacitats musicals a l'Escola de Música. I fins i tot es podrien plantejar anar, de tant en tant, al teatre de la seva ciutat, a gaudir d'algun espectacle artístic.

Si l'Atlàntida fos de tothom els grups de teatre amateur de la ciutat no haurien de pagar 3.000 euros de lloguer d'una sala. Ni els grups de teatre amateur, ni qualsevol altra entitat de la ciutat. És més, haurien pogut donar-li més vida, a l'equipament i a la ciutat.

Si l'Atlàntida fos de tothom estaria garantit l'accés universal a la cultura.

Si l'Atlàntida fos de tothom el director de la fundació privada que la gestiona no tindria una plaça de pàrquing gratuïta d'ús vitalici des del desembre de 2009, obtinguda arran d'un acord del patronat de la fundació en el marc de l'aprovació dels sous del personal de l'entitat. Si fos de tothom no es podria haver autoassignat un sou de 50.000 euros bruts anuals com a director general, ni afegir la proposta de rebaixar-lo 2.000 euros a canvi d'una plaça de pàrquing d'ús vitalici a l'aparcament del teatre. Ni ell, ni ningú altre, és clar.

Si l'Atlàntida fos de tothom no s'hagués pogut decidir que el nombre de patrons de la fundació privada nomenats per l'Ajuntament o per organismes públics "mai no podrà ser superior al número de patrons que representen el sector privat". Ni s'hauria pogut encomanar al director que "estudiï una proposta de composició del patronat en el qual el sector públic no predomini sobre el privat, de tal manera que no hi hagi dubtes sobre la no aplicació de la llei de contractes del sector públic a la fundació".

Si l'Atlàntida fos de tothom passarien per davant els interessos del conjunt de la ciutadania dels interessos estrictament privats. Es garantiria la vocació de servei i la rendició de comptes amb la ciutadania.

Aquestes són només algunes de les raons que ens fan defensar la gestió pública de la cultura i en aquest cas, del teatre Atlàntida i de l'Escola de Música. Entenem que allò públic, però, ha de ser de la comunitat, no del govern, tenint en compte que es tracta d'un servei públic gestionat, si més no, amb majoria de diners públics.

Com molt bé expressa el docent i investigador a la UAB Nicolás Barbieri, "si pensem en la cultura com a part dels béns comuns, hem d'assumir que parlem no tan sols de recursos, ja siguin intangibles o tangibles. Parlem, fonamentalment de maneres col·lectives de gestionar aquests recursos. És a dir, les polítiques culturals no poden només pensar en la cultura com a objecte o serveis culturals, sinó que han de poder identificar i reconèixer les comunitats que gestionen de forma compartida aquests recursos".

Per primera vegada des que es va inaugurar l'Atlàntida, malgrat els entrebancs, malgrat les lluites d'interessos, malgrat les males paraules, fins i tot el menysteniment d'alguns sobre els altres, s'ha obert el debat sobre el seu model de gestió. Cap canvi es fa sense cap mena de risc, però el món és dels valents, i ara tenim l'oportunitat de debatre i de construir col·lectivament, ampliant la mirada més enllà del nostre melic, de creure'ns allò que tantes vegades repetim, "projecte de ciutat". I la ciutat som totes i tots, i podem començar a teixir el projecte cultural que tanta falta li fa. La cultura no és estàtica, no és un producte de consum, ni és propietat de cap sector privilegiat. És el camp de batalla de la llibertat d'expressió, de la creativitat, dels processos de gestió individual i col·lectiva. No, no volem destruir l'Atlàntida.

Al final, i com també defensen alguns investigadors, com Helena Ojeda i Xavi Urbano, estem parlant d'allò cultural com allò comú. De béns comuns gestats en una comunitat i, per tant que han de revertir-hi en forma de múltiples riqueses. És per això que defensem la gestió pública de la cultura que, com tota gestió econòmica, és política. La gestió, motivada pels interessos d'organismes públics o privats, mai no és un terreny neutre. Però defensem que és imprescindible que es reconegui la comunitat, la ciutadania, el teixit cultural, com a subjecte polític, amb poder de decisió i gestió sobre els recursos públics. Tenim més garanties i més capacitat que així sigui si la cultura municipal és gestionada directament des de l'Ajuntament a través d'un organisme autònom.

"Allò cultural seria el que ens permet ser agents, el que ens fa ser protagonistes en les nostres pràctiques socials. Allò cultural són les maneres en què ens enfrontem i negociem i, per tant, també com imaginem allò que compartim". Nicolás Barbieri.