Hi ha dates que s’incrusten a la memòria col•lectiva amb un alt valor històric i simbòlic: 11 de setembre de 1714, per exemple, o 14 d’abril de 1931, o 15 d’octubre de 1940, o 23 d’octubre de 1977. En la història sociopolítica més recent de Catalunya s’han succeït uns episodis de reivindicació nacionalista d’intensitat desigual, però difícilment oblidables: 13 de setembre de 2009 (primer referèndum per la independència a Arenys de Munt), 13 de desembre de 2009 (primera onada de consultes sobiranistes a 167 pobles i ciutats de Catalunya), 10 de juliol de 2010 (multitudinària manifestació a Barcelona clamant a favor de la independència), 10 d’abril de 2011 (consulta de Barcelona, la darrera de totes) i 30 d’abril de 2011 (Conferència Nacional per l’Estat propi, embrió de la futura constitució –probablement la primavera de 2012– de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), “una organització popular, unitària, plural i democràtica creada amb la intenció d’assolir de forma pacífica la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d’un Estat de dret, democràtic i social, dins el marc de la Unió Europea”).

En clau estrictament osonenca, tinc la sensació que un divendres com avui, 23 de setembre de 2011, també es pot convertir en una data molt significativa en el nostre imaginari vinculat a la lluita per l’obtenció de la màxima sobirania nacional. Resulta que aquest vespre tindrà lloc, al teatre Atlàntida de Vic, la presentació pública de l’assemblea territorial Osona per la Independència, la plataforma cívica que, inscrita en l’ANC, arrenca a la nostra comarca amb tota la il•lusió i l’energia posades al servei de la mobilització de la majoria d’osonencs a favor de la consecució d’un Estat propi per a Catalunya a imitació de totes les altres nacions europees que ho han aconseguit durant les últimes dècades (des de Lituània fins a Croàcia) o que esperen aconseguir-ho en un període de temps relativament breu (Flandes i Escòcia).

La presentació comptarà, com escau a un esdeveniment d’aquest calibre, amb un tercet d’oradors de luxe: el cantautor Lluís Llach, de renom indiscutible dintre i fora del món musical, el literat i exrector de la Universitat de Vic Ricard Torrents, i el  psiquiatre Jordi Folch i Soler, descendent directe de la nissaga il•lustre de patriotes Folch, entre els quals destaquen, evidentment, els escriptors Josep M. Folch i Torres i Ramon Folch i Camarasa.

En tant que moviment popular i transversal, l’ANC es postula com la continuació i, esperem-ho, la culminació del procés de reivindicació nacional que la societat civil va iniciar amb la celebració de les diferents onades de consultes sobiranistes en les quals van participar –cal recordar-ho tantes vegades com sigui possible– un total de 554 pobles i ciutats de Catalunya en una demostració tan extraordinària d’entusiasme col•lectiu que restarà com el fenomen sociopolític més original, potent i desbordant dels darrers quaranta anys. Un fenomen de base social només equiparable a moviments com l’Assemblea de Catalunya –en la qual l’ANC, val a dir, s’inspira– i la Crida a la Solidaritat en defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, i a la labor constant i indefallent d’una entitat cultural, ja cinquantenària, com Òmnium Cultural.

No cal oblidar, però, que la tasca realment productiva començarà, justament, l’endemà mateix de la presentació d’Osona per la Independència amb la implantació esglaonada del moviment a tots els pobles i ciutats de la plana de Vic, tal com ja ha començat a produir-se, posem per cas, a diferents barris de Barcelona i a les comarques del Maresme, el Vallès Oriental o el Bages. La teranyina de l’ANC ha de cobrir tot el territori català en un temps relativament ràpid. Centrant-nos a la plana de Vic, Osona per la Independència ha d’intentar igualar i, si pot ser, superar els resultats obtinguts per Osona Decideix durant les consultes del 13-D.

El passat 12 de setembre, altrament, es va produir a Vic un altre fet destinat a adquirir, segurament, una gran transcendència en la construcció nacional del nostre país: el consistori vigatà, reunit en l’habitual ple dels dilluns, va aprovar la constitució d’una Associació de Municipis per la Independència. La iniciativa, liderada per l’alcalde Josep M. Vila d’Abadal, ja compta ara mateix amb les adhesions –o la intenció d’ingressar-hi aviat– dels ajuntaments de Port de la Selva, Arenys de Munt, Roda de Ter, Tona, Sant Pere de Torelló, Pardines, Mollerussa, Tàrrega i Girona. Tot apunta que el degoteig de municipis serà continuat durant els propers mesos.

La via parlamentària, doncs, ja compta amb dues noves vies de suport en la lluita per l’emancipació nacional: la municipalista i la popular. La tasca particular de cadascuna de les vies és molt important, però encara ho pot ser més l’encaix final de totes tres, que vol dir no exactament la suma, sinó més aviat la multiplicació de tots els esforços. No tinguem cap mena de dubte que s’acosta el trencament definitiu amb Espanya.