Aquests dies hem sentit a parlar de l'anomenada Alba de Vic, gràcies al llibre Lletres que parlen: Viatge als orígens del català, que han publicat els filòlegs Jesús Alturo i Tània Alaix. No en diré res més perquè ja està més o menys tot dit. Només per posar-nos en situació, recordem que aquesta dona es deia Alba Guibert i va viure al segle XI. L'insòlit del cas és que era escrivana (una paraula que m'ha costat de trobar al diccionari, i és que no existeix per la senzilla raó que el nom d'"escrivà" no necessitava femení) i que va deixar "un únic document escrit per ella el 16 d'abril de 1044". Aquesta dona, segons expliquen Alturo i Alaix, era filla d'un home que va decidir educar igualment fills i filles. I, poca broma que això passava a l'alta Edat Mitjana.

Faig un salt gegant en el temps, em salto segles: Els Guibert i els escrivans medievals van deixar pas a l'aparent grisor que va venir després, quan Catalunya va perdre força cultural, sobretot amb la repressió borbònica a partir del 1714. I dic "aparent grisor" perquè al costat d'un Francesc Fontanella, aquest any celebrem els 400 anys del brillant i al mateix temps àcid i irònic rector de Vallfogona. I n'hi ha uns quants més que sovint hem pensat que no existien i sí que hi eren, si que hi són.

Tanmateix, si vaig citant noms cèlebres, no aniré a parar allà on volia, que és als pagesos: Evidentment, als pobles, al camp, els hereus de les cases duien la comptabilitat escrita de tot el que compraven, venien, etc. Només ells sabien de lletra, a ells els havien enviat a estudiar on fos -a Vic, normalment, en el cas de la comarca- i també qui havia de ser capellà havia anat a parar al seminari o a un monestir on l'ensenyaven tot el que calia per exercir el ministeri. L'educació durant tota l'edat Moderna, a pagès, no només no era igualitària homes-dones, sinó que discriminava clarament tothom que no fos un hereu (o un capellà, però aquest marxava de casa). Al capdavall, per què volien saber escriure els altres? Si no els calia! (o això es pensaven).

Els hereus de pagès, però, van fer feina. Es conserven diaris que sovint no han estat prou valorats pels estudiosos d'aquest temps injustament anomenat fosc per a les lletres catalanes, perquè al pagès que duia la comptabilitat penso que se li'n devia anar la mà o la ploma a l'hora de descriure el que tenia al voltant. O potser feia teràpia d'escriptura ("journaling") sense saber-ho ell mateix. En Joan de la Guàrdia de l'Esquirol és potser el que va fer un diari més complet i atractiu que us convido a llegir perquè descriu al detall episodis tals com la guerra dels Segadors al Collsacabra, a Vic, a Barcelona. Però els hereus de les cases de pagès en general ens han deixat perles sobre com es vivia i què es feia en uns temps en què no hi havia ni televisió, ni ràdio ni Twitter ni tiktok. Esmento ara els que em venen al cap de la comarca, com els diaris dels hereus de Vilalleons, els Quatrecases de Rupit, en Bernat de Muntanyola... o el diari d'en Perai del qual, per cert, tinc una petita part a casa per allò de les herències familiars.

Fins a la Renaixença, ells ens van salvar les lletres i la història del país fora de les grans ciutats. Són ells, els pagesos que jo també anomeno escriptors perquè crec que ho mereixen, els que ens van pintar de colors un paisatge historicosocial que alguns s'entesten a dir que va ser gris. Res més lluny de la realitat.