L’origen de la paraula “maniqueisme” cal buscar-lo en la doctrina del predicador persa Mani, segons la qual la salvació s’estableix en tres fases: la inicial, en què els dos principis del bé i del mal resten separats, la del temps mitjà o present, en què es barregen, i la del temps final, en què tornen a restar separats.
En termes corrents, el maniqueisme és l’actitud d’aquells que mantenen posicions extremes, sense matisos ni punts intermedis, un pensament derivat de la convicció que totes les coses es divideixen en dues parts, l'una completament bona i acceptable, l'altra dolenta i rebutjable: “Els bons som nosaltres i tenim la raó. Els dolents són ells i estan totalment equivocats”.
En termes corrents, el maniqueisme és l’actitud d’aquells que mantenen posicions extremes, sense matisos ni punts intermedis, un pensament derivat de la convicció que totes les coses es divideixen en dues parts, l'una completament bona i acceptable, l'altra dolenta i rebutjable: “Els bons som nosaltres i tenim la raó. Els dolents són ells i estan totalment equivocats”.
Aplicat a la política, tots els partits s’identifiquen amb el bé comú i quan s’acosten unes eleccions (ja siguin generals, autonòmiques o municipals) les diferents formacions abandonen els matisos i dibuixen un panorama extrem en blanc i negre. Tothom marca territori i proclama les bondats pròpies i l’excel·lència dels remeis destinats a salvar la població (els electors) de tots els mals (adjudicats als altres partits).
Si a l’Estat espanyol el bé i el mal està encarnats, bàsicament, en la confrontació entre el PSOE i el PP (o el PP i el PSOE), a Catalunya estem a les portes d’unes eleccions que, per alguns, han d’acabar amb la dicotomia entre el tripartit (PSC-ERC-ICV) i l’oposició (CiU-PP). Tanmateix, els esquemes maniqueus també es reprodueixen en cada una de les formacions, al marge dels pactes o les coalicions amb tercers.
Davant la perspectiva d’uns comicis autonòmics que s’han de produir a la tardor, els partits que governen ja han començat a escenificar un cert distanciament i cada un marca el seu terreny, en previsió que l’aliança amb els altres no sigui un llast que els faci perdre vots. De tota manera, passades les eleccions, qualsevol experiment serà possible: la sociovergència (CiU + PSC), l’actual tripartit, la republicanovergència (ERC + CiU) i la popularvergència (PP + CiU). Tampoc no és descartable que, donades les grans simil·lituds entre el PP i el PSOE, un dia o altre a Espanya es faci una coalició entre aquests dos partits. Fins que arribi l’hora d’escenificar la ruptura abans d’anar a votar.
En el cas de Vic, la política municipal no s’escapa de l’escenificació maniqueista d’un allunyament, distanciament o trencament entre els membres del tripartit local. De fet, la primera escena de ruptura ja es va produir quan, pocs mesos després de les eleccions del maig de 2007, l’alcalde Vila d’Abadal va fer fora del govern municipal (el quadripartit) Xavier Tornafoch, el regidor d’ICV, al·legant que la ciutat necessitava tirar endavant el pressupost i altres actuacions, i que no hi podia haver “una persona que en cada moment ens posi problemes públics i notoris que poden afectar tot l'equip de govern", en referència a les diferències sobre el futur model educatiu de la ciutat, les guarderies o l'urbanisme, entre altres.
Ara, quan falta un any per a la celebració de les eleccions municipals, ha començat la representacions de Pastorets i ha arribat el moment de deixar clara la posició de cada partit a l’hora de dissenyar el futur polític de la ciutat. Si abans de formar govern els membres del tripartit vigatà estaven separats, ara, passats tres anys de col·laboració, toca tornar-se a separar, si més no en prevenció de rebre una factura massa cara en forma de càstig electoral i pèrdua de vots. És la màgia —o la hipocresia obligada— dels representants del poble: representar.
El detonant (o l’excusa) per escenificar l’allunyament ha estat la crisi del padró, amb l’afegit de les pressions dels aparells d'ERC i del PSC sobre els regidors que conformen amb CiU el govern municipal de Vic. Tot i que les paraules de López acusant els socis de govern de "despotisme i clientelisme" han estat matisades o rectificades, és evident que ERC intenta desmarcar-se de CiU i del PSC. D’altra banda, el paper de Josep Burgaya i la resta de regidors del PSC, és realment complicat, ja que tal com es deia a Osona.com, es troben “abocats a una autèntica pluja de foc per part del carrer Nicaragua de Barcelona, seu del temut aparell dels socialistes catalans”.
Acabi com acabi la representació, queda clar que CiU, PSC i ERC buscaran arguments, si més no aparents, per dibuixar un perfil electoralista propi, al marge (o no) de les directrius centrals o barcelonines dels diferents partits. Un cop passades les eleccions, les coalicions poden repetir-se (o no).