Se l’anomenava Merder, tot i que per a molta gent era, simplement, la “riera”. Des de l’edat mitjana, els pellaires de Vic, que necessitaven força aigua per a les seves tasques, havien portat riquesa a la ciutat i abocat els residus al riu. Fins a finals del segle passat va ser normal el descens d’icebergs d’escuma riu avall per damunt d’una aigua, sovint grisa, a estones vermella o d’altres colors, en concordança amb la moda de l’any següent.

Un perill sanitari, també, que la postguerra només va pretendre atenuar canviant el topònim “Merder”, clar i català, pel de “Meder” (més fi?). Mai Mèder: el filòleg Coromines va justificar clarament que no duia l’accent obert que alguns s’entesten a posar-li.

L’any 1991 es va inaugurar l’estació depuradora d’aigües residuals de Vic i aquell punt d’inflexió, juntament amb l’esforç de tractament de les aigües a les potentíssimes indústries dels sectors de la pell i carni, i la deslocalització de part d’aquestes empreses, va comportar una certa millora del riu. L’alliberament de carpes al Prat de la riera per part de l’alcalde Girbau, quan el riu començava a aixecar el cap però encara no estava en condicions, va ser la riota de molts: es van morir al cap de pocs minuts.

El 1999 la planta de Vic va reinaugurar-se, ampliada i remodelada, amb capacitat suficient per tractar les aigües residuals biològicament i amb mitjans per a eliminar-ne nutrients (nitrogen i fòsfor). I es van posar en funcionament les de Santa Eulàlia de Riuprimer i la Guixa. El seu estat ecològic va millorar molt.

Ara ningú no s’ho creu. Quan comentes que a la “riera” hi viuen peixos –amb més o menys dificultats, sembla que parlis en nom de l’”establishment”. Queden rescloses per eliminar o on fer alguna rampa per als peixos, i la no-gestió dels fems i purins segueix fent la guitza. Certament resta molta feina per fer, però les depuradores funcionen correctament i s’hi ha enderrocat algun obstacle, permetent que els peixos puguin viure-hi i retornar aigua amunt quan hi ha algun cop de riu, i per anar-hi a fresar, a reproduir-se, a la primavera.

Barbs i bagres han retornat a Vic: els que havien sobreviscut en alguns torrents de la capçalera del Merder o Meder han repoblat espontàniament els trams mitjans i baixos. Les anguiles, que en són la tercera espècie autòctona, també pròpia, per desgràcia encara no poden superar les preses dels pantans, perquè necessiten criar al mar i tornar cap als rius a créixer. Totes tres són espècies protegides i només es poden pescar sense mort.

La part positiva que la gent no s’hagués fixat gaire en la millora d’aquest riu, pescadors inclosos, és que a ningú no li va passar pel cap de portar-hi peixos forans, espècies invasores i resistents a la contaminació, com la carpa (pròpia de l’Europa de l’est), els gats (procedents d’Amèrica del nord) o la pseudoràsbora (de Birmània), que posarien pals a les rodes a la seva recuperació.