La resposta és aparentment senzilla: per ser feliços, per exemple. Malauradament, no sempre s’aconsegueix. Però hi ha gent que, tot i no ser feliç amb la parella, continua amb ella... Voldria reflexionar una mica sobre això.

En principi, quan iniciem una relació de parella és perquè ens hem enamorat i perquè la persona que ens ha enamorat ens fa sentir alegria, desig, confiança, etcètera. I això hauria de mantenir-se al llarg de la relació. Al mínim al que hauríem d’aspirar és a ser feliços sempre amb la nostra parella. Repeteixo: això hauria de ser el mínim. I sembla ser que tothom desitjaria que així fos... però són moltes les persones que accepten, resignadament, que la felicitat, l’alegria, el desig, la confiança, el respecte i la passió (entre d’altres) disminueixin amb el temps.

Després de l’enamorament (que sol ser una època on s’està als núvols, la parella és perfecte, hi ha gran passió i desig, tot són somriures i no hi sol haver problemes) comença a aparèixer la realitat, que no sempre respon a allò que desitgem. O, de vegades, amb el temps hi ha aspectes de la relació que es deterioren i això fa que els dos membres de la parella deixi de ser feliços. Hi ha parelles que en un moment com aquest intenten fer quelcom per tornar a sentir el que sentien, per tornar a ser feliços i, evidentment, n’hi ha que ho aconsegueixen.

Però també hi ha parelles que deixen que el temps encara vagi cremant més la relació i aprenen a conviure amb una certa dosi de malestar i d’infelicitat diària que molesta però s’hi resignen.

Paraules com sacrifici, resignació, infelicitat... també estan molt vinculades a la relació de parella, malauradament. Jo aposto completament pel contrari: treball conjunt, superació i felicitat.

És dur veure que la parella que tens al costat no et fa feliç després d’estar amb ella molts anys... però si realment no és possible fer tornar a entrar la felicitat dins de la relació, val la pena condemnar-nos a la infelicitat amb algú altre? Per què no s’aposta per la recerca real de la felicitat i no per la resignació a ser infeliç?

Realment val més “dolent conegut que bo per conèixer”? Una relació de parella hauria de ser quelcom positiu. I amb això no vull dir que no hi hagi moments crítics, evidentment. Tota parella passa per a diferents etapes a on el grau de felicitat pot variar però, per a mi, és un requisit indispensable que la felicitat sempre hi sigui, encara que hi hagi moments molt durs.

Hi ha certes crisis que són conegudes dins de la vida d’una parella:

• Convivència: no totes les parelles s’adapten bé l’una amb l’altra des del primer dia. És important aprendre a anivellar dues maneres de viure i crear un equilibri que sigui satisfactori per als dos.

• L’aparició dels fills: on la responsabilitat per cuidar un tercer que necessita la protecció dels pares pot fer que la parella quedi en segon pla. I això pot ressentir la relació.

• Crisis personals: totes les crisis vitals de cadascú afectaran a la parella.

• Quan els fills marxen de casa: ja que, evidentment, deixen un buit a casa i la parella s’ha de retrobar. Com més s’hagi abandonat la relació per la cura dels fills, més difícil pot ser el retrobament.

I n’hi ha d’altres, però aquestes solen ser les més habituals. Tota parella pot recuperar-se d’una crisi d’aquest tipus. La veritable feina és discriminar quan realment una parella es troba davant d’una crisi que pot ser superada o quan una parella es troba davant d’una crisi irresoluble.

Quelcom que ens pot donar pistes per veure el pronòstic seria la implicació dels dos per a resoldre les dificultats que tenen... només cal que els dos tinguin ganes de resoldre els seus conflictes i estar disposats a treballar junt per a millorar. Si un dels dos no vol... el pronòstic no serà gaire positiu.

Això ens ajuda a veure que una relació de parella que està en crisi pot ser recuperable! Només cal que tots dos s’impliquin a treballar per a superar les dificultats.