El passat diumenge vaig tenir la sort i el privilegi d’entrevistar-me amb un manlleuenc centenari, que viu reclòs des de fa anys al Mas Dolcet, arrecerat en els seus pensaments,  records i memòries,  amb el gallet sempre a punt per disparar les seves paraules esmolades, contundents i sàvies.  Un home que viu el present com un regal preciós del temps i que contempla el futur com una hipòtesis , amb tot el seu pes de la incertesa,  alhora que amb tota la passió de poder fer-la realitat.

Entrevistar-se amb ell esdevé més complicat que trobar un buit a l’agenda del president de la Generalitat. Han estat mesos d’intents infructuosos, de cites cancel•lades a darrera hora per problemes derivats d’un estat de salut ja molt precari o simplement perquè la seva obsessió pels versos o la guitarra esdevenien una prioritat urgent.

Vam passar gairebé tres hores al Mas Dolcet conversejant. Bé, més aviat va ser un soliloqui solemne i apassionant on jo exercia d’oient i deixeble, i ell, magistralment, conduïa l’escena amb la màgia de les seves paraules i l’expectació dels seus silencis calculats. Em va transportar a l’exili obligat i punyent de la postguerra a la Dominicana i Buenos Aires, on va col•laborar intensament en l’impuls  del Casal Català, al París dels cafès i les tertúlies amb Sarte, Camus i Beauvoir, amb els acords de Brel i  Moustaki de fons. A la il•lusió d’un horitzó lluminós per la fi de la boira asfixiant del franquisme... No vaig badar boca, em limitava a escoltar. Fins i tot va agafar la guitarra i em va obsequiar amb la seva veu rogosa i encativadora amb una peça de Brassens versionada al català.

En un punt ja avançat de la vetllada, vaig decidir intervenir i li vaig manifestar la meva preocupació i confusió pel moment que viu la nostra societat. Ell, impertèrrit, es va alçar i em va etzibar les següents paraules: “Ha arribat el moment que la fada verda ens acompanyi”.  Assaborint l’elixir anisat i inspirador, va sentenciar:  “Hem passat moments pitjors i ens n’hem sortit. Com abans, ara és l’hora de la imaginació, és l’hora de les persones”.

I va argumentar la seva posició. En situacions adverses, complicades, davant l’escassetat de recursos i la penúria econòmica, cal apostar per les vies de cooperació, de diàleg intens i fructífer. Cal que tots plegats deixem de lamentar-nos i acusar-nos mútuament per passar a l’acció immediata. I aquesta acció passa indefectiblement per posar-nos amb immediatesa a la recerca d’alternatives imaginatives, de posar més brases al caliu de les idees, d’esprémer al màxim el nostre talent individual i col•lectiu, que estic convençut que el tenim.

Vaig passar molta estona donant voltes al magí sobre les paraules d’en Pere, reflexionant sobre aquestes idees de cooperació i imaginació. A nivell personal,  i a nivell de la gestió de l’administració municipal, que també em pertoca. I crec que l’home centenari del Mas Dolcet té tota la raó. Ara toca treballar conjuntament, sumar sinergies i compartir i mancomunar serveis. Vaig pensar  en les escoles de música, les escoles bressol, el plans educatius d’entorn, tots assetjats i ferits per les retallades. Vaig pensar en les ràdios municipals, en els serveis socials, en les polítiques d’integració, en el medi ambient i en els serveis de la salut.

L’estratègia conjunta ens ha de permetre sobreviure, sortejar les envestides i seguir avançant per una societat justa i de benestar.  Idees innovadores i imaginació. On no arribin els recursos cal aprofundir en la participació de la ciutadania, de les entitats, agrupacions, etc. Calen propostes que ens vinculin i ens il•lusionin, i d’aquestes ja en comencem a tenir mostres. Vaig pensar  en el Teatre Centre, en el Coro, en l’Auditori, equipaments necessaris pels quals hem d’apostar. Però mentre no els tinguem, cal buscar espais i propostes per tal de mantenir vives les flames de l’activitat escènica i musical, imprescindibles en la nostra cultura de ciutat.

Ara és el moment de les idees, de les persones, del diàleg i treball conjunt. Però no pas de la col•laboració oculta i en veu baixa a l’ombra d’unes fustes amb aquells qui trenquen la cohesió i la convivència enverinant el discurs polític i tenyint-lo de demagògia  i banalitat. És l’hora de la col•laboració sincera i majúscula. I estic convençut, com ho està en Pere, que ens en sortirem.

Espero que no hagi d’esperar dos anys més per poder-me tornar a trobar amb en Pere del Dolcet, però si més no, em sento amb una dosi molt més gran d’esperança per encarar els temps que corren. Salut Pere, i per molts anys amb els teus versos, les teves històries, la guitarra i la teva fada verda.