Diverses informacions publicades a NacióDigital i en altres mitjans de comunicació ens alerten que la comarca d’Osona està contaminada per totes bandes. Tot i que s’han fet avenços i en alguns àmbits la situació ha millorat, la contaminació és per aire, terra i aigua.
Per aire. Ecologistes en Acció denuncia que tota la població catalana respira un aire perjudicial per a la salut segons les recomanacions de l’OMS. Aquesta entitat analitza la contaminació per ozó troposfèric a partir de les dades mesurades per la Generalitat i conclou, com és sabut, que la plana vigatana és una de les àrees més afectades de Catalunya: en el trienni 2014-2016 les estacions de Tona i Vic han superat 51 i 47 vegades l’any els llindars establerts per la normativa legal.

Per terra.  L’Ajuntament de Vic ha començat a eliminar l’herbicida glifosat en els serveis de jardineria de la ciutat. El regidor Arnau Martí explica que és un producte que ja ha estat vetat a França, Suècia o als Països Baixos pel temor que sigui cancerigen per als humans. D’entrada, aquesta informació és molt positiva. Tot i amb això, continua sent preocupant que encara hi hagi un 52% d’ús de glifosat als parcs i carrers de Vic, cosa que passa, segons el consistori, perquè el canvi del producte per un mètode ecològic manual és progressiu i té la seva complexitat.

Per aigua. El Grup de Defensa del Ter (GDT) ha analitzat la concentració de nitrats i també la presència de bacteris als aqüífers, no sempre atribuïbles, per cert, a la ramaderia. Conclou que a 61 fonts de 116 d’una mostra estudiada se supera el valor límit de potabilitat.  El GDT subratlla que “Osona és la comarca catalana amb més excedent de nitrogen respecte les terres agràries disponibles”. “El sobredimensionament de la cabana porcina, les concessions per part de la Generalitat fomentant la indústria del sector en detriment de la pagesia i la manca de control amb la realitat dels purins són els ingredients d’una tragèdia anunciada”, afegeixen.

Molt més greu encara i no comparable als exemples anteriors pel seu caràcter delictiu i les seves conseqüències, són els danys provocats per les empreses Covit i Vem al riu Ges i als aqüífers de Torelló fa 15 anys. Segons la sentència de l’Audiència de Barcelona, publicada al febrer, queda demostrat que els abocaments de dissolvents clorats, que van contaminar el riu amb diversos episodis de mortaldat de peixos, van afectar els pous d’aigua potable i el subministrament públic de Torelló amb substàncies que actuen com a depressores del sistema nerviós central amb efectes carcinògens i teratògens.

Pot semblar demagògic que espigoli de la premsa temes inconnexos que no són equiparables ni pel seu abast ni pels efectes, ni per les responsabilitats que se’n deriven. No és demagògic perquè en el rerefons de tot plegat hi ha un denominador comú: les notícies ambientals interessen i preocupen cada dia més. La cultura de la sostenibilitat és en boca de tothom i la premsa reflecteix aquesta inquietud creixent. Crec, però, que la consciència ecològica majoritària és encara feble, contradictòria i carregada d’hipocresia.

Ens toca viure en un món paradoxal. Ja fa anys que hem après a separar el cartró, les llaunes i els vidres per reciclar o que apostem per la reutilització, però al mateix temps consumim sense fre una tecnologia efímera que també contamina. Segons l’empresa de reciclatge Back Market, la compra d’smartphones nous a Espanya té un impacte de 600.000 tones de CO2 cada any abans d’estrenar-los. Pensem-hi un moment: ¿no és una contradicció educativa que les escoles no permetin que s’emboliquin els entrepans amb paper d’alumini per no generar residus, però que alhora, els nens de 10 o 12 anys portin mòbils nous a la motxilla? De debò el necessiten?