El dia que vam presentar a Muntanya de Llibres de Vic El somriure dels dofins d’en Francesc Soler, una assistent a l’acte va apuntar que veia pocs petons pel carrer a Vic. La senyora es referia aparentment al col·lectiu LGTBI, però finalment va resultar que també hi incloïa els heterosexuals. És a dir, tothom. Explicava que ella feia dos anys que vivia a la capital d’Osona i que venia de Barcelona, però també va esmentar Sitges on tothom, deia, mostrava els seus afectes en públic sense cap vergonya. I li estranyava que a Vic això no passés, que ningú no es toqués pel carrer (Només va dir “a Vic”, potser no coneixia res més d’Osona).

Podríem extreure moltes conclusions de la seva afirmació queixosa (perquè era en to de queixa), però prefereixo fer servir el comentari per explorar el tema dels petons al carrer que trobo interessantíssim i en el qual no m’havia fixat mai: efectivament, tal com deia ella, a Vic no hi ha “petons pel carrer”, ni a Cantoni, ni a l’Esquirol ni a Torelló... Ni a Manresa, Ripoll, Camprodon, Berga... els petons, les abraçades, els tocaments o alguna cosa més en aquests indrets que esmento, es fan a l’ombra, a dintre d’un cotxe lluny del centre, o a casa. D’amagat dels altres. 

En canvi, efectivament, si anem a Barcelona o ens passegem per la costa, veurem parelles molt ben agafades o molt ben petonejades a qualsevol banc o a la parada de l’autobús. Per què? La resposta és clara: per la protecció que atorga l’anonimat, el fet que ningú no sàpiga qui ets. Evidentment, les parelles que trobem a la costa fent-se petons en un banc no són mai oriünds del poble sinó gent forana, estiuejants o estrangers, que s’emparen en aquest exquisit anonimat que agombola les abraçades públiques. 

Trobo que aquest comportament antropològic que molt bé apuntava la senyora (tot i que és evident que el seu “Vic” és sinònim de tota la Catalunya interior i, diria, de tots els llocs no turístics del món), és el mateix que fa que no tinguem gestos eròtics cap a la nostra parella o amb qui ens agrada en un sopar col·lectiu. Allà tothom es coneix, com al carrer de la ciutat/poble interior i potser faríem sentir incòmodes els altres o simplement no ens agrada que ningú conegut presenciï les nostres passions, pel “què diran”, per exemple.

I això és bo o dolent? Penso que ni una cosa ni l’altra. Jo personalment vaig deixar de fer petons (eròtics) i d’abraçar-me en públic quan se’m va acabar l’adolescència. A Barcelona i a tot arreu. Però en els altres no em molesta, només faltaria, que facin el que vulguin. A partir d’ara, però, potser em dedico a analitzar els petons públics d’una manera més “científica”, és a dir, observant-los amb lupa antropològica. I, si algú se sent massa contemplat, que em perdoni, és que me n’he anat de l’olla amb la meva anàlisi!