La pobresa. Segurament sigui l’indicador més fiable alhora de mostrar la gran dificultat dels humans en assolir un model de convivència equilibrat i just.

Ja fa una colla d’anys que vàrem arribar en aquest difícil i bonic planeta i desprès d’haver impulsat  tota classe de revolucions i un ventall de opcions polítiques, ja siguin de dretes o d’esquerres, a més de les que hi vulgueu afegir, a dia d’avui, podem confirmar que el repte no s’ha assolit ni de bon tros i no sembla pas exagerat parlar de fracàs estrepitós.

Les mesures pal·liatives per fer front a la pobresa com ara polítiques socials, ajudes o condonacions de deute ni la lloable tasca de les persones i entitats que treballen i col·laboren en aquest sector no han resolt ni segurament resoldran mai aquesta xacra social. Resulta curiós veure com davant de cada nova etapa de canvi social com varen ser la revolució industrial, l’arribada de la democràcia, l’entrada a la Unió Europea o ara amb el repte sobiranista es genera una muntanya de il·lusions que amb el temps es van esvaint fins a tocar de nou la crua realitat de la mancança i la desigualtat. L’esperança només és una forma d’engany que dóna força per tirar endavant però si no encertem en la manera de col·locar les peces per tal que l’engranatge funcioni, segurament deambularem per l'espai amb aquesta creu pels segles dels segles (ho he après del ministre M.).

Degut a la limitació d’espai faré només esment a dues reformes estructurals que caldria considerar en el marc d’una societat justa per tal que la pobresa no hi tingués cabuda.                                                                             

Una és la programació mental, tan social com educativa, que s’inculca ja des de la infància en forma de valors. Lluitar, competir i guanyar són abanderats de la superficialitat per tal d’aconseguir objectius i beneficis, però s’oblida incidir en una curosa autocrítica i reflexió personal i una rigorosa ètica en el comportament i en la capacitat d’escoltar a l’altre. D’altre banda, hi ha l’agreujant de la tendència natural dels humans a unir-se en grup on pensen trobar seguretat i seguir alguna mena de líder.

Triada l’opció i un cop envalentits per la pròpia inèrcia del grup, ja sigui com a seguidors de pàtries i banderes (caldria substituir-les per la de la honestedat), d’opció política (alguna amb ridícul laboratori d'idees inclosa), econòmica (el model actual hauria d’estar pendent de jubilació per ineficient), religiosa (el Vaticà i la seva simpatia per la dona, l’homosexual o la pederàstia) o de qualsevol tipus de nacionalisme (generadors de divisió i de conflictes), trobarà sempre algun tipus d’enemic a qui enfrontar-se, generant tota mena de crisis i entorpint la desitjable i necessària cooperació. Cal imposar a altre allò que jo crec i vull, ja sigui per la força, l’engany o mitjançant subtils paraules propiciant així diferents i repetitives formes de violència, gran amiga per cert de la pobresa. No escoltar ni empatitzar amb l’altre és també una manera de provocar-la.

Una segona peça a retocar seria el culte a la tecnologia, que ha deixat al ser humà en un segon i perillós segon pla. La màquina hauria d’ajudar en tots els àmbits del dia a dia però mai hauria de substituir la persona. De ser així, les llargues llistes d’atur i centres de salut mental passarien a millor vida. Tota persona ha de rebre de la societat allò que necessita per viure dignament i alhora ser i sentir-se útil tot aportant el màxim de les seves aptituds sense que això generi les abismals diferències salarials sota l’empara d’una falsa legalitat. Les feines bàsiques que han de garantir aquest “viure dignament” s’haurien de prioritzar sobre les altres.
                                                                
En uns hipotètics Estats Units del Món la competitivitat i les ànsies de beneficis no tindrien raó de ser. La cooperació i l’interès en els altres foren els emblemes a seguir per tal de subsistir en un medi, encantador i a l’hora dificultós, que caldria cuidar amb l’obligació de compartir-lo amb les altres especies vives que hi tenen el mateix dret.      
                       
En definitiva, no serà que la pobresa no es resolt perquè només preocupa de veritat  aquell que la pateix?