Ara que el president Quim Torra està prematurament jubilat de la política –per obra i gràcia del TSJC, que empastifa tot el que toca– es podria tornar a dedicar a la prosa: el seu deliciós Quadern Suís ens va deixar un agradabilíssim regust literari, explicant les seves vivències i reflexions del temps que va viure a Helvècia, més de deu anys abans de ser investit president de la Generalitat. En part del llibre conrea el gènere del retrat literari, a l’estil de Josep Pla. Un i altre, Pla i Torra, dediquen inoblidables pàgines a personatges cabdals de la cultura catalana, fossin creadors o fossin mecenes. 

És el cas de Pijoan, Patxot, Xammar, Cambó, Casals, Bonnemaison, Ventura i Gassol i molts d’altres. El president Torra coneix els indrets de Suïssa per on Pijoan passejava. Aquest formidable activista cultural (1879-1963), després de viure i treballar a Catalunya, a Itàlia, al Canadà als Estats Units, es va jubilar a Suïssa. Josep Pla va anar tres cops a casa seva exclusivament per entrevistar-lo; les converses estan recollides al desè volum de les seves obres completes. 

El cas de Josep Pijoan és extraordinari: com s’ho va manegar per aconseguir endegar el Museu de Barcelona, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i la Biblioteca de Catalunya és cosa digna de ser llegida i rellegida. Els recursos de la Diputació, presidida per Prat de la Riba, eren migradíssims; però la perseverança, i algunes vegades les tàctiques múrries –no sempre estrictament honestes de Pijoan–, van permetre omplir el Museu i la Biblioteca d’obres de gran valor, que altrament s’haurien, probablement, perdut.

Pijoan s’hi va fer més savi que ric. Totes les expedicions se les pagava de la butxaca. Buscava la complicitat d’ànimes sensibles amb possibilitats de mecenatge. A falta d’institucions estatals, el que van fer Prat, Pijoan, Pompeu Fabra i altres prohoms per dignificar la cultura del país té un valor immens.

Les dues dictadures, i entremig la guerra, s’ho van endur tot aigües avall. Durant el franquisme, els membres de l’IEC s’havien de reunir clandestinament. L’Institut, la Coral Sant Jordi, l’Associació de Mestres Rosa Sensat i més endavant Òmnium Cultural van esdevenir els principals bastions de la resistència contra el genocidi cultural feixista. Mentrestant, la burgesia barcelonina anava fent la viu-viu, acomodant-se al règim de Franco.

Tota la burgesia? No pas: en un cert moment, un activista antifranquista acabat de sortir de la presó es disposava a emprendre la tasca de revitalitzar el país en tots els àmbits: cultural, educatiu, econòmic i social. L’home era Jordi Pujol, i l’entitat que va crear va ser el CIRP, Centre d’Informació, Recerca i Promoció. Com en l’època de Pijoan, diversos prohoms s’hi van acostar i es van posar a la seva disposició pel que calgués, si es tractava de fer país. I també, molts d’altres el van atacar, sobretot des de sectors que es podrien qualificar de neolerrouxistes. 

Des del CIRP es va impulsar una activitat ingent: formació de mestres, estudiants becats a l’estranger, diccionaris i enciclopèdies, ajuts a la recerca científica, traduccions d’autors catalans a diversos idiomes... El CIRP comptà amb l’assessorament de persones que, ideològicament, estaven ben allunyades d’allò que Pujol representava, com Josep Maria Bricall o Ernest Lluch. Aquell organisme va participar en campanyes importants: “Català a l’Església”, “Català a l’Escola”, “Any Pompeu Fabra”, patrocini de la candidatura de Salvador Espriu al Nobel de literatura, impuls de la revista Oriflama, de Vic... Tot això es feia amb aportacions de gent de bona voluntat i de la confiança de Jordi Pujol. No es podia fer d’altra manera.

El que feia Pujol era una obra que hauria hagut de ser de govern, en una època que era impensable que Catalunya en tingués un de propi. Vint-i-cinc anys després ho va poder fer des de la Generalitat i amb el suport del seu partit. I és clar, quan hom ocupa institucions públiques ha de ser molt més curós a l’hora de separar els recursos públics dels privats i, sobretot, s’ha d’assegurar que no hi hagi col·laboradors o familiars que tinguin les mans massa llargues. Avui és massa fàcil associar aquell partit –Convergència–  a pràctiques poc edificants. 

Ara, el senyor Jordi Pujol s’acosta als noranta-un anys. No haurà tingut una vellesa plàcida. Els tribunals faran la seva feina, i els historiadors la seva. A mi em mereixen més credibilitat els historiadors que els tribunals. Una cosa és innegable: si Catalunya ha reviscolat com a nació, després de dues dictadures i en un règim d’espantós centralisme borbònic, és per la tenacitat d’homes que fa cent deu anys es reunien a l’entorn de Prat de la Riba, com Josep Pijoan, i que fa cinquanta anys ho feien a l’entorn de Jordi Pujol.