Fa pocs dies va haver-hi un nou accident en una estació de la línia R3 en el moment de creuar les vies. El sinistre es va produir quan una noia va travessar l’andana on hi havia un tren parat i no va veure el tren que venia per l’altre cantó.

Malauradament, hem vist massa sovint que només quan hi ha accidents és quan es decideix posar fil a l’agulla i trobar un remei a les causes que l’han provocat. Però en el cas del tren sembla que ni així, a la línia R3 aquest incident se suma a l’accident mortal que hi va haver a l’agost del 2013 a l’estació de Balenyà i als molts altres dies en els quals el tren ha passat a escassos centímetres dels usuaris que creuen les vies i que afortunadament tot ha acabat només en un ensurt.

Travessar les vies sempre suposa un perill, per això els passos subterranis són una revindicació històrica d’ajuntaments i usuaris al llarg del territori, però a la línia R3 se li suma un perill afegit: els trens no passen per una via fixada. Això significa que els usuaris no poden saber a priori per quina via passarà el tren, fet que provoca que en moltes ocasions es vegin obligats a creuar les vies a darrera hora, sovint quan el tren ja està entrant a l’andana, particularment en casos com el de Manlleu, on es va produir aquest darrer accident, on la megafonia i el teleindicador fa anys que estan instal·lats però que no funcionen correctament.

Solucionar les mancances d'informació que moltes de les estacions presenten és un requisit imprescindible per tal de garantir l'accessibilitat i la seguretat dels usuaris.

Sens dubte, si els trens que van en una direcció, per exemple a Barcelona, circulessin sempre per la mateixa via, com ho fan a la resta de línies de Rodalies, el perill disminuiria de manera considerable, ja que els usuaris podrien anar a l’andana que els hi pertoca amb temps suficient i sense haver-se d’esperar a la informació, massa sovint incerta, de darrera hora.
 
Els passos subterranis serien una solució per pal·liar el perill que suposa travessar les vies, però signifiquen una inversió elevada, i d’això en som tots conscients. Existeixen, però, d’altres mesures més viables econòmicament que millorarien la seguretat dels usuaris com les que han dut a terme als ferrocarrils francesos amb semàfors que indiquen quan es poden travessar les vies, i zones de seguretat entre vies.
 
Els usuaris sovint dubtem sobre qui hauria de dur a terme les millores, ja que les competències de la línia de tren estan repartides entre Adif, Renfe i  Generalitat de Catalunya, i dóna la sensació que, l’un per l’altre, ningú assumeix les responsabilitats. Doncs qui sigui frare que prengui candela.