Diuen que la crisi econòmica ha passat, que ja l’hem superada. Diuen que l’activitat econòmica creix, que la facturació de les empreses augmenta, que l’atur baixa, que el comerç exterior s’accelera, que els indicadors macroeconòmics són positius. És cert. Actualment a Osona ja s’han superat el nombre de llocs de treball anteriors a la crisi. La producció a les empreses s’incrementa i les vendes a mercats internacionals han augmentat un 3%. També és positiva l’evolució de la contractació; l’any 2008 a la comarca es van signar al voltant de 40.000 nous contractes de treball i en aquest darrer any ja se n’han signat 45.000. Bé, això diuen les dades.

De fet, són les dades les que fan preveure per aquest any una campanya de Nadal històrica. Fa pocs dies, l’empresa de serveis de recursos humans Randstad, anunciava que es signaran 387.750 contractes relacionats amb la campanya nadalenca, un 11,1% més que l’any passat, principalment en els sectors del comerç, la logística i l’hostaleria. El consum es dispara. Només cal repassar les dades de les vendes del passat divendres, el Black Friday: entre un 8% i un 10% més de vendes que l’any 2016 segons el gremi de Botiguers de Catalunya, tot un èxit. 

Sembla que tothom vol gastar. Però, tothom pot gastar? No a Osona. Veiem que diuen les dades. Si bé hem recuperat l’ocupació i la contractació, els llocs de treball que majoritàriament es generen són precaris. Vuit de cada deu són temporals. El 37% amb un contracte inferior a 3 mesos,  el que implica un augment del 20%  d’acomiadaments respecte a l’època precrisi, i una elevada rotació i inestabilitat laboral.

I precaris són també els salaris. A Osona, el 50% de la població té un salari net mensual inferior a 1.285 euros. Durant els anys de crisi, els salaris d’aquells que més guanyaven van continuar creixent, mentre que els salaris dels treballadors amb sous més baixos van caure progressivament i encara avui dia no s’han recuperat.

Resultat de tot plegat és la disminució de la capacitat adquisitiva mitjana de les famílies osonenques, que ja fa temps que és inferior a la mitjana catalana, i que continua per sota segons les darreres dades publicades de l’IRPF. És possible que aquesta afirmació sorprengui algú, és clar, no deixa de ser una mitjana, i sovint les mitjanes amaguen dades ben diferents. Com diferents són les dues realitats socials que conviuen a la comarca.

Dit això, em pregunto si els que han superat la crisi són aquells que mai van ser-hi.