Aquest diumenge plovia a bots i a barrals, però vaig fer un acte de valentia i em vaig atrevir a sortir a córrer pel camí vora Ter fins arribar a Roda. Tornant, ja sense córrer i xop de cap a peus, vaig divisar una figura encorbada enmig de la cortina d’aigua, prop del Museu i amb la mirada fixada a la Devesa, que vaig reconèixer a l’instant.  Era el meu amic Pere, l’ancià centenari del mas Dolcet. Com jo, havia desafiat la tempesta i en veure’m dibuixà un somriure generós. D’ençà de l’hivern que no havíem coincidit i el vaig trobar radiant, rejovenit i pletòric.

Vam recordar junts la màgica i històrica cantada dels mil nens i nenes a les grades de la plaça Fra Bernadí, donant la benvinguda a la renovada àgora i, com a apoteosis final i de forma totalment improvisada, reivindicant el nom de Manlleu amb crits i aplaudiments. Aquell moment va ser una injecció d’autoestima i autoafirmació per a una multitud de manlleuencs i manlleuenques, una mirada a l’horitzó futur tenyida d’esperança i orgull.

En Pere em va confessar que quan havia acabat l’acte, i de retorn a casa pel passeig del Ter, havia llençat el bastó al riu i s’havia posat a cantar en veu alta les cançons que havia escoltat, mentre caminava gairebé trotant i amb els ulls tacats de llàgrimes d’emoció. Després d’un llarg període de reclusió i de jorns grisos per oblidar, es tornava a sentir fort, enèrgic i amb ganes de fer tot allò que ja no es pensava poder tornar a fer mai més. Retornaren les nits de vapors juganers amb versos i guitarres; les tardes de petanca i de tertúlies acalorades i infinites; les passejades vora el Ter a trenc d’alba.

L’esperit de la Plaça (en) Cantada que ens va seduir i ens va fer vibrar en un moment de penúria econòmica i anímica global, ha de seguir. Entre tots ho hem de fer possible. La lliçó dels nens i nenes ens ha de servir d’exemple i alhora ens ha d’esperonar. Tots junts, si ens ho creiem com s’ho van creure ells el capvespre del vint-i-set d’abril, ens en podem sortir i aconseguir grans fites. Manlleu té potencial i posseeix un component difícil de definir però que quan explota irradia una força poderosa i captivadora. En breu veurem obrir dos nous establiments a la nova Plaça i tot sembla indicar que seguidament dos més podrien tornar a aixecar la persiana. Una notícia excel·lent i esperançadora tenint en compte els temps que corren. Però no tan sols hem de posar el punt de mira a la Plaça, ja que Manlleu posseeix un eix comercial molt més gran i d’una potencialitat inqüestionable. Tanmateix, aquests passos són simptomàtics i tant de bo generin una reacció en cadena.

La Plaça ha de ser un gran pol d’atracció i un punt de referència social, cultural i comercial de tota la comarca i ara toca treballar de valent per fer-ho possible. L’esperit de l’(en) Cantada encara és ben present i l’hem de vetllar i cuidar per que no s’esvaeixi, i fins i tot prengui encara més volada. Com em va dir diumenge el jove centenari del Dolcet “Plovent és quan millor es contempla la imperfecció de la bellesa, també quan emergeixen els contratemps i quan millor s’expressen les nostres debilitats. Qui desafia la pluja pot vèncer les pròpies pors, superar les debilitats, apreciar la bellesa i aconseguir la victòria. Qui es queda a casa, a recer de l’escalfor fingida, no descobrirà mai la victòria, perquè no sabrà què significa lluitar”. Subscric plenament les seves paraules i quan torni a ploure sortiré a córrer, encara que a casa s’hi estigui molt més bé.