L’Àgata havia anat al supermercat aquell dijous a la tarda. No li apassionava comprar però entenia que, per no trencar amb el què s’havia fet sempre (amb el què ella havia fet sempre), era absolutament obligatori fer el regal de Reis als seus dos nebots.

Va voltar uns vint-i-tres minuts entre passadissos de productes làctics i fruita fins que uns cartells cridaners van fer-la aturar. Eren grans i llampants i anunciaven que allí mateix es podia adquirir el nou disc d’Els Polseres. De discos d’Els Polseres n’hi havia molts, potser una centena fins i tot, tots encaixats cuidadosament dins unes caixes dels mateixos colors llampants dels cartells que havien assolit el fi inequívoc de cridar l’atenció del consumidor indecís.

A l’Àgata no li sonava de res el nom del grup però tampoc era estrany que això fos així ja que feia uns disset anys que no tenia televisió, no tenia ràdio, no llegia premsa escrita ni digital i la seva passió era exclusivament la de pentinar gossos a la perruqueria canina on treballava. Va agafar-ne un parell (amb aquells cartells i la quantitat que n’hi havia, va dir-se, devien ser el grup de moda) i va pensar que a la Rebeca i a en Silvestre els encantaria.

En Maximiliano i l’Ezequiel no es coneixien de res però van iniciar una breu conversa a la cua de la botiga de discos. En Maximiliano li va preguntar l’Ezequiel si comprava regals i l’Ezequiel li va respondre que sí, el disc d’Els Polseres, i que seria per a la seva dona (feia quatre mesos que s’havien casat arran de l’embaràs indesitjat, però gaudit de la seva estimada Hermínia). En Maximiliano li va fer saber que ell també regalava un disc, el d’Els Polseres, a la seva filla Almudena. Són bons eh, els malparits? Li va dir a l’Ezequiel després d’explicar-li que la seva filla tenia 10 anys. L’Ezequiel va fer-li saber que de fet no els havia escoltat mai amb gaire atenció però com que sempre en parlaven a la ràdio i també havien sortit bastants cops a la televisió, estava segur que a la Hermínia li encantaria. En Maximiliano va riure forçadament i va contestar-li que ell només en coneixia una cançó d’Els Polseres però que com que el disc era per a la nena, si li agradaven ja se’l compraria per a ell. No es van tornar a veure mai més.

La Mònica havia voltat per tota la comarca, botigues de discos, d’instruments, supermercats, -tot- , en busca del disc d’Els Ocells, una busca fatigosa que lamentablement per a ella no havia donat cap fruit. Com que era una noia adolescent, aviat seria major d’edat, ja havia adoptat l’actitud intel•ligent de fer-se regals a si mateix i evitar així grans decepcions, apostant per un èxit segur. Volia regalar-se’l per Reis ja que com a gran aficionada a la música que era, els havia escoltat per Internet i s’havia enamorat de les seves cançons.

Ho desitjava amb insistència, tanta, que va baixar expressament a Barcelona per veure si allí finalment el trobava. Va voltar-hi tota la tarda i va entrar a totes les botigues i els centres comercials on se l’hi va acudir que havien de vendre discos per aquelles dates. Res. Cansada d’una cerca ineficaç va demanar-li a un dependent de la seva mateixa edat (amb la cara plena de grans i mal afaitat), si tenien l’últim disc d’Els Ocells. El noi li va replicar que es devia referir al darrer disc d’Els Polseres. La Mònica, indignada, li va dir que de cap manera, que ella volia el disc d’Els Ocells, i que com podia confondre una cosa amb l’altra essent un dependent d’una botiga de música teòricament especialitzat en la matèria. El jove dependent li va dir que no li sonaven de res, va somriure mostrant una boca repugnant i pestilent i va girar cua. Lamentablement, aquest 2012 la Mònica no tindria cap regal de Reis.

L’Eustaqui comprava cada dia des de feia 57 anys el diari al quiosc de baix. A la contraportada del dilluns va llegir-hi que l’últim dia de l’any amb la compra del diari l’obsequiarien amb un regal. Així doncs, el dia 31 va presentar-se davant l’Ermessenda, la propietària del quiosc, exigint amb males maneres el seu present. La bona Ermessenda, que temps enrere havia estat una gran glòria catalana, ara ja tenia el pes de la vellesa a sobre i va preferir no dir-li quatre coses al mal educat de l’Eustaqui per evitar el què se n’hauria derivat. Va donar-li el diari i el regal sense dirigir-li la paraula. Era ni més ni menys que el disc d’Els Polseres. De bon matí el distribuïdor n’hi havia deixat una capsa amb dues-centes vint-i-cinc unitats per anar repartint entre tots els lectors. Va afegir-li també que, si en necessitava més, li fes un truc i no tardarien a arribar.

El dropo de l’Eustaqui va marxar tot llegint les pàgines interiors on va saber-hi que Els Polseres havien batut el rècord de vendes al país i eren al primer lloc de totes les llistes dels millors discos del 2011 i que la crítica (he rigut uns segons) els havia donat el premi a millor disc, millor directe, millor grup, millors culs, millor cançó, millor tot, i que per celebrar-ho (no sé si és que l’editorial en qüestió també es feia seu aquell “èxit”), el diari obsequiava els lectors amb el seu disc. Per un moment va preguntar-se si el disc que l’hi havien regalat també computava dins d’aquell rècord de vendes. Va marxar satisfet i sentint-se afortunat: ja sabia què regalar-li a la Minerva, la seva setena esposa, la nit del dia 5.

Finalment va arribar el gran dia. Els Reis Mags d’Occident havien passat per la majoria de les llars del país. La Rebeca, en Silvestre, la Hermínia, l’Almudena i també els fills de tots els lectors del diari en qüestió tenien un regal quadrangular amb el seu nom esperant-los. El disc d’Els Polseres.

Aquell matí la Mònica va despertar-se sense cap interès ja que, com que li havia resultat absolutament impossible trobar el disc d’Els Ocells, i en efecte, aquell era l’únic regal que havia volgut autoregalar-se aquest any, tenia la trista certesa que, per ella, els Reis no haurien passat. Però aquesta, benvolguts amics, és una nit màgica on passen coses màgiques (si no, ja no se’n diria màgica, vull suposar). Va sentir una veu que cridava des de la sala. Era la seva mare, la Marissa, i li deia que hi anés, que els Reis li havien deixat un regal amb el seu nom. D’allò més sorpresa la Mònica es va llevar ràpidament i encara amb el pijama, va dirigir-se fins a la sala on va trobar-hi un regal quadrangular amb el seu nom. La Marissa la mirava amb un somriure maternal enorme tot expectant i l’insistia en què l’obrís d’una vegada. Per moments, la il•lusió de la infantesa semblava retornar-li al rostre de la Mònica i la màgia perduda anys abans recobrava tot el sentit. Seria possible que tot s’hagués alineat per premiar-la amb aquell bri de felicitat?

Va desembolicar el regal d’una estrebada i sí, a dins va descobrir-hi ni més ni menys que el disc d’Els Polseres.