La constitució recent dels nous ajuntaments ha registrat, si la memòria no em traeix, un fenomen inèdit en la història municipalista d’Osona: alguns càrrecs electes, descontents amb els resultats obtinguts a les eleccions del 22-M, han renunciat a prendre possessió de la seva acta de regidor o regidora i se n’han entornat a casa seva, com si no hagués passat res. El fenomen, en concret, s’ha focalitzat a Vic i a Santa Eugènia de Berga i, paradigma de transversalitat política, ha afectat candidatures d’ERC, PSC i CiU. Resulta que tots ells havien tingut responsabilitats de govern –l’alcaldia o una regidoria de pes– durant l’últim mandat i ara, per contra, anaven pràcticament tots a l’oposició.

Una setmana després encara continuo atònit i, tot i esforçar-me, em costa concebre el disgust electoral del 22-M com el justificant vàlid de la renúncia al càrrec formalitzat el 11-J. No comprenc com persones capacitades que anaven de números 1, 2 o 5 i, doncs, eren els referents principals de les seves llistes poden dir, l’endemà mateix de les eleccions, i després de demanar el vot durant dues setmanes seguides, que pleguen i que es retiren definitivament en comptes d’acceptar fer oposició, que és la tasca digna i honorable que toca fer quan no es pot governar. La casuística de pactes al marge, en democràcia preval una regla molt clara: qui guanya, governa, i qui perd, fa oposició. I quatre anys després es torna a parlar de si s'accepta, o no, formar part de la candidatura.

Els edils que han renunciat a entrar als seus ajuntaments han argumentat que han pres la decisió després d'una reflexió molt meditada i que, amb la seva partida, cedeixen el lloc a altres persones i faciliten el relleu dins del partit o grup, però la veritat és que deixen a l’estacada els centenars o milers de votants que durant la jornada electoral van triar, justament, la seva papereta de vot, no la de les altres candidatures.

La seva renúncia, mirem-la com vulguem, suposa una falta de respecte, un trencament evident del pacte no escrit, però implícit, que s’estableix entre el polític i el ciutadà: tu vota’m i jo ja et serviré des de l’ajuntament. Dit d’una altra manera: si la renúncia és legalment possible, també és moralment inacceptable, perquè, a més de l’incompliment del pacte que representa, pot alimentar la idea que hi ha persones que només accepten entrar a l’ajuntament si poden –i només poden– governar. La idea que la política vira cap al mercadeig i perd, per tant, una bona dosi de credibilitat.

Sóc ben conscient que cadascun dels regidors frustrats mereix, sens dubte, una anàlisi més particularitzada i aprofundida sobre les raons personals que els han empès a renunciar i que, doncs, una opinió generalitzada sobre la situació pot semblar injusta, si no ofensiva, cosa de la qual m’apresso a disculpar-me, si és el cas. Vist en conjunt, però, el degoteig de desercions de regidors ha enrarit el panorama municipal i ha restat seriositat a les eleccions del 22-M.

El fet de plegar abans de començar resulta, pel cap baix, una anomalia desconcertant en el joc democràtic que podria establir un precedent perillós: el de convertir una eventualitat en norma, és a dir, que s’acabés promovent l’opció absurda de presentar-se a unes eleccions bo i supeditant la presa de possessió del càrrec a l’èxit o al fracàs dels resultats. Abans de cridar el mal temps, però, és millor esperar que, ja en la cursa municipal de 2015, tothom sàpiga el que convé saber: els candidats, que poden guanyar o perdre, i els votants, que els candidats que han escollit a les urnes assumiran de veritat els càrrecs.