ARA A PORTADA
-
Cedeix una sitja de la farinera de Casa Tarradellas i provoca l'esfondrament de part de la façana de la nau Redacció
-
-
Incendi en un pis de Torelló: tres persones traslladades a l'Hospital de Vic per inhalació de fum Redacció
-
-
Prats de Lluçanès recupera el Cafè Teatre Orient després de més de 20 anys tancat al públic Irene Giménez Vinyet

- Blanca Busquets
- Escriptora
Aquests dies passats, amb les eleccions, m'he recordat de molts anys enrere, quan votava a Barcelona i, concretament, de quan em va tocar ser en una mesa electoral. Hauria pogut trobar una excusa per no anar-hi, però, mira, em feia il·lusió. Em vaig ben equivocar, va ser horrorós: allà on em va tocar hi havia tanta, tanta gent que no ens l'acabàvem, unes quantes meses al poliesportiu d'una escola on tot ressonava de manera grandiosa, i en un parell d'hores tenia el cap com un timbal. A les 8 del matí, sort en vam tenir dels interventors dels diferents partits, que sabien de què anava la pel·lícula i nosaltres, tres innocents, ens vam deixar fer. El dinar va ser d'escapada, mitja hora per a cadascú a casa seva, i al vespre el recompte no s'acabava mai. També s'havien de portar les paperetes em penso que a Montjuïc quan eren més tard de les 11 i, per sort, s'hi va oferir algú altre i em vaig sentir alliberada.
A Cantoni, he estat tres vegades a la mesa (ara ja fa anys que no), i això evidentment no hi té res a veure. Aquí hi ha pau i t'ho donen tot pràcticament fet des de l'Ajuntament (excepte els vots, òbviament!), el recompte s'acaba en un pim pam, i durant el dia hi ha força silenci. O sigui que, amb poca feina, es xerra amb aquest o amb aquell, es va a dinar tranquil·lament durant una estona més o menys llarga i a les 9 del vespre s'ha acabat tot.
A la mesa o al carrer, fa gràcia perquè el dia de les eleccions en un poble és el dia de les retrobades: apareixen persones que fa segles que no veiem, que venen a votar, és clar, que han aprofitat l'excusa per pujar al poble, o que els feia mandra venir però que ho han fet per responsabilitat cívica i/o política. En qualsevol cas, és un dia en què se sap que aquell té parella, que la mare de l'altre va morir l'any passat, i que la de més enllà acaba de parir i nosaltres que no en sabíem res.
I pensava el dia 29 de maig, mentre conversava amb una d'aquestes persones que feia segles que no veia, que, quan arribem a una edat respectable, comencem a queixar-nos que només ens trobem als funerals... I jo diria que als funerals i a les eleccions. I almenys la segona opció no fa plorar (bé... és discutible).
I, per cert, tenim una altra oportunitat de retrobar-nos i desitjar-nos unes bones vacances. Si és que no érem a mig fer-les i hem hagut de tornar precipitadament un gloriós 23 de juliol. Ànims, que no és un funeral. O sí? Sense comentaris.
A Cantoni, he estat tres vegades a la mesa (ara ja fa anys que no), i això evidentment no hi té res a veure. Aquí hi ha pau i t'ho donen tot pràcticament fet des de l'Ajuntament (excepte els vots, òbviament!), el recompte s'acaba en un pim pam, i durant el dia hi ha força silenci. O sigui que, amb poca feina, es xerra amb aquest o amb aquell, es va a dinar tranquil·lament durant una estona més o menys llarga i a les 9 del vespre s'ha acabat tot.
A la mesa o al carrer, fa gràcia perquè el dia de les eleccions en un poble és el dia de les retrobades: apareixen persones que fa segles que no veiem, que venen a votar, és clar, que han aprofitat l'excusa per pujar al poble, o que els feia mandra venir però que ho han fet per responsabilitat cívica i/o política. En qualsevol cas, és un dia en què se sap que aquell té parella, que la mare de l'altre va morir l'any passat, i que la de més enllà acaba de parir i nosaltres que no en sabíem res.
I pensava el dia 29 de maig, mentre conversava amb una d'aquestes persones que feia segles que no veia, que, quan arribem a una edat respectable, comencem a queixar-nos que només ens trobem als funerals... I jo diria que als funerals i a les eleccions. I almenys la segona opció no fa plorar (bé... és discutible).
I, per cert, tenim una altra oportunitat de retrobar-nos i desitjar-nos unes bones vacances. Si és que no érem a mig fer-les i hem hagut de tornar precipitadament un gloriós 23 de juliol. Ànims, que no és un funeral. O sí? Sense comentaris.
Escric des dels 12 anys i treballo a Catalunya Ràdio des del 1986, on em sento com a casa. També em sento a casa a Cantonigròs, d’on són les meves arrels maternes. He publicat unes quantes novel·les, entre les quals Presó de Neu (2003), El jersei (2006), Tren a Puigcerdà (2007), La nevada del cucut (2010, Premi Llibreter 2011), La casa del silenci (2013, premi Alghero Donna 2015), Paraules a mitges (2014) i, l’última, Constel·lacions (2022). Els meus llibres han estat traduïts a diverses llengües.
Et pot interessar
- La colònia dels avariats Blanca Busquets
- I si Argüello anés al Cabró Rock? Jordi Serrat
- Trump i l'OTAN o quan la diplomàcia es torna xantatge Toni Poyato
- Què són els centres adscrits? La seva vinculació a la universitat Josep-Eladi Baños
- Els missatges dels ocells Blanca Busquets
- Els nous «altres catalans» en el centenari de Paco Candel Toni Poyato
close
Alta Newsletter
close
Iniciar sessió
No tens compte a Osona?
Crea'n un gratis
close
Crear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.