Aquests dies passats, amb les eleccions, m'he recordat de molts anys enrere, quan votava a Barcelona i, concretament, de quan em va tocar ser en una mesa electoral. Hauria pogut trobar una excusa per no anar-hi, però, mira, em feia il·lusió. Em vaig ben equivocar, va ser horrorós: allà on em va tocar hi havia tanta, tanta gent que no ens l'acabàvem, unes quantes meses al poliesportiu d'una escola on tot ressonava de manera grandiosa, i en un parell d'hores tenia el cap com un timbal. A les 8 del matí, sort en vam tenir dels interventors dels diferents partits, que sabien de què anava la pel·lícula i nosaltres, tres innocents, ens vam deixar fer. El dinar va ser d'escapada, mitja hora per a cadascú a casa seva, i al vespre el recompte no s'acabava mai. També s'havien de portar les paperetes em penso que a Montjuïc quan eren més tard de les 11 i, per sort, s'hi va oferir algú altre i em vaig sentir alliberada.

A Cantoni, he estat tres vegades a la mesa (ara ja fa anys que no), i això evidentment no hi té res a veure. Aquí hi ha pau i t'ho donen tot pràcticament fet des de l'Ajuntament (excepte els vots, òbviament!), el recompte s'acaba en un pim pam, i durant el dia hi ha força silenci. O sigui que, amb poca feina, es xerra amb aquest o amb aquell, es va a dinar tranquil·lament durant una estona més o menys llarga i a les 9 del vespre s'ha acabat tot.

A la mesa o al carrer, fa gràcia perquè el dia de les eleccions en un poble és el dia de les retrobades: apareixen persones que fa segles que no veiem, que venen a votar, és clar, que han aprofitat l'excusa per pujar al poble, o que els feia mandra venir però que ho han fet per responsabilitat cívica i/o política. En qualsevol cas, és un dia en què se sap que aquell té parella, que la mare de l'altre va morir l'any passat, i que la de més enllà acaba de parir i nosaltres que no en sabíem res.

I pensava el dia 29 de maig, mentre conversava amb una d'aquestes persones que feia segles que no veia, que, quan arribem a una edat respectable, comencem a queixar-nos que només ens trobem als funerals... I jo diria que als funerals i a les eleccions. I almenys la segona opció no fa plorar (bé... és discutible).

I, per cert, tenim una altra oportunitat de retrobar-nos i desitjar-nos unes bones vacances. Si és que no érem a mig fer-les i hem hagut de tornar precipitadament un gloriós 23 de juliol. Ànims, que no és un funeral. O sí? Sense comentaris.