Dies enrere, en la secció d'opinió d'Osona.com es va publicar un excel·lent article de Sara Blázquez titulat Els bons costums són estendre la roba al balcó i jugar al carrer, relacionat amb l'ordenança municipal sobre «El bon govern, civisme, bons costums i convivència ciutadana» aprovada el 2006 i que, segons l'autora, "lluny del que suggereix el seu nom, ve a ser una mena de Codi Penal municipal, fiscalitzador de les llibertats i amb ànim més aviat recaptatori que res més".

En el seu escrit, la regidora Blázquez reclamava que l'Ajuntament de Vic fes seva la resolució 577/10 del Parlament de Catalunya, aprovada en el ple monogràfic sobre l'increment de la pobresa i les desigualtats, el març del 2014, que instava els municipis "a promoure la revisió de les ordenances de civisme i dels plans de seguretat perquè no accentuïn l'estigmatització i la penalització de persones en situació d'alta vulnerabilitat i pobresa".

En aquest context, Sara Blázquez es lamentava de l'article 110, que prohibeix estendre la roba a les obertures que donen a la via pública: "Amaguem les vergonyes, no fos cas que els veïns sabessin de quin color porto les calces. Aquest article es va afegir pocs mesos després que entrés el feixisme al consistori vigatà (...) La proposta de l'extrema dreta l'últim que perseguia era la convivència ciutadana, i molt menys un 'bon costum'. Els bons costums són rentar la fruita a la font, estendre la roba al balcó i jugar al carrer. Costums que la mercantilització de la vida quotidiana ens ha fet perdre. D'aquí a penalitzar-ho d'aquesta manera hi va un tros".

Dies després de la publicació d'aquesta columna al digital Setembre, l'escriptora torellonenca Roser Iborra escrivia un article molt sensible en clau poètica titulat Ocells i flors de roba estesa, on reclamava el seu dret a gaudir de la roba estesa: "No només hi veig una estigmatització de la pobresa, en aquesta ordenança absurda, sinó també una incapacitat estètica. No m'estranyaria gens que, allò que es vol amagar a casa, s'anés a fotografiar durant unes vacances a països considerats més exòtics (i més pobres...).

Iborra acabava el seu relat dient: "Un matí qualsevol de cel molt blau, esmolat i polit de tramuntana, la roba estesa tremola a les branques dels arbres domèstics. Els ocells de colors, ara l'un, ara l'altre, se'n van a terres no gaire llunyanes, emprenen una petita migració mai descrita. Llavors les flors de roba estesa menudes obren els pètals de colors, fan un vol incert i canvien de balcó: els mitjons, sobretot, tenen una dèria inconfessable de desaparellar-se... Però els llençols i les tovalloles es recargolen més lentament, abans d'envolar-se. Deixen anar un polsim daurat que és la mena de pol·len de les flors de roba estesa, i que s'escampa per tots els racons i escletxes de la ciutat grisa".

L'any 2013, un servidor de vostès vaig escriure en aquesta mateixa secció d'opinió un article titulat Banderes i llençols als balcons, relacionat també amb la campanya informativa –i subsidiàriament punitiva- de l'ajuntament vigatà al voltant de preteses infraccions de la població relacionades "l'Ordenança Municipal de bon govern, civisme, bons costums i convivència ciutadana", concretada igualment en l'article 110 que prohibeix estendre la roba. En el meu escrit em preguntava "si la interdicció inclou o no l'estelada que penja ufana al balcó central de l'ajuntament, o els centenars d'estelades i senyeres col·locades als balcons i obertures d'arreu de la ciutat. L'article 110 afecta l'estelada? Si un vigatà penja una bandera espanyola, serà sancionat? Si jo penjo un llençol blanc i dic que és una bandera blanca de la pau, quina multa em posaran? L'estelada té privilegis?".
 
Avui, igual que el 2013, em pregunto si no hi ha temes més importants a tenir en compte, com la persecució de motoristes que matxuquen les orelles de tothom, cotxes que passen per on volen, ciclistes i patinadors que confonen la vorera amb un velòdrom, dissenys exteriors de mal gust en edificis i comerços, abusos de preus en determinats establiments comercials, control de productes caducats que poden malmetre la salut publica, publicitat abusiva o no desitjada, i actuacions urbanistes més que dubtoses? I una altra pregunta: ¿pot ser que la vigilància sigui més intensa en barris populars i sectors de la població desfavorits, que no pas en àrees que afecten a la població més benestant? De vegades es mira amb lupa la palla a l'ull aliè i no es veu la biga a l'ull propi.

L'any 1997 l'Ajuntament de Vic va aprovar una l'Ordenança del Color de la Ciutat Antiga amb l'objectiu d'establir un conjunt de determinacions sobre els acabats, materials i colors de Vic. El nou reglament, encara vigent, argumenta que la imatge de la Ciutat "té molt a veure no sols amb el disseny arquitectònic dels seus edificis, sinó també amb la utilització de determinats materials, acabats, i colors de façana. El progressiu arraconament de les formes de fer artesanals, a favor de nous productes i revestiments, justifica la revisió i estudi de les constants històriques que defineixen la pell de la ciutat per tal d'esbrinar els seus trets característics i establir pautes per a preservar-la en tot allò que pugui ser considerat inherent a l'arquitectura
que la sustenta".

Tot i ser un manual de recomanacions amb un caire essencialment pràctic, de fàcil aplicació i amb garantia quant als resultats, aquest reglament diu que la carta de colors no "substitueix l'actuació dels tècnics en la direcció dels treballs, ni ha de servir de pretext per a convertir la carta de colors en una barrera infranquejable per a la creativitat dels projectistes, sempre a partir de criteris raonats i justificats".

L'àmbit de l'ordenança es circumscriu al que habitualment es coneix com a Ciutat Antiga de Vic, que es correspon amb el perímetre ocupat per la ciutat just abans de l'expansió industrial. A més del recinte tancat per les muralles, inclou la cara exterior de les rambles, l'Eixample Morató, així com els carrers itinerants, que es van formar a partir de l'edat mitjana al llarg dels camins d'accés a la ciutat (carrer de Gurb, carrer de Manlleu, carrer de Sta. Joaquima de Vedruna, carrer de St. Francesc i carrer de St. Pere), i el carrer Major de Sentfores.

En obres de substitució o ampliació de l'edificació existent, a través del control cromàtic i la composició de la façana, l'ordenança pretén aconseguir una integració amb l'entorn, utilitzant la paleta cromàtica de l'Estudi de Color de la Ciutat Antiga, segons unes pautes d'intervenció en mitgeres i envans pluvials, per no trencar la continuïtat amb la resta de les façanes de l'edifici, tant en materials com en colors.

En cas d'existir decoracions pictòriques ornamentals en els projectes de reformes (sanefes, plafons o simulacions de carreus o relleus), els promotors han de documentar cromàticament l'acabat existent entregant una còpia de tot el material a l'Ajuntament per a la seva classificació i estudi. Un altre article de l'ordenança diu que no s'admeten operacions de repicat dels revestiments per tal de deixar el mur vist (pedra, tàpia, ceràmica). Aquestes actuacions només es permeten en elements específics (emmarcaments, sòcols, etc), sempre que els materials estiguin en bon estat i la coherència amb el sistema constructiu original ho justifiqui.

Un altre tema regulat és el dels arrebossats, un element que s'ha d'estudiar en cada cas per "verificar la seva consistència i regularitat en les obres de restauració i manteniment de la façana original". Tampoc no s'admeten "els repintats o estucats damunt de suports arenitzats, engrunats o degradats. En aquests casos caldrà refer l'arrebossat". Pel que fa als paraments, "el revestiment final ha de ser estucat o pintat, però no s'admeten textures rústiques, encoixinats o tiroleses", i les pintures han de ser sempre "mates i llises, aplicades amb uniformitat en tot el parament". Tampoc es podien utilitzar "aplacats o revestiments de ceràmica, pedra natural o artificial, formigó, etc." En canvi, es permet la utilització de la pedra local (Folgueroles, St. Bartomeu) sempre que l'acabat estigués buixardat o tallat amb disc".

L'ordenança especifica que tots els projectes referents a actuacions constructives sobre façanes existents o de nova planta "han de preveure el color dels acabats com a condició indispensable per a l'atorgament de la llicència. A aquest efecte es fa servir el sistema de codificació de color A C C (Acoat Color Codification)".

Tots els colors queden recollits en cinc cartes específiques segons el tipus d'element considerat: paraments, emmarcaments, fusteria, serralleria i filets. Al marge dels tons autoritzats, es poden fer servir "colors de tonalitats diferents, amb major saturació i menor lluminositat, en ràfecs, frisos, badius, sotabalcons o altres elements decoratius, sempre que no afectin a més d'un 20% del parament total de la façana".

Vint anys enrere, poc després d'aprovar-se l'ordenança, molts ciutadans, botiguers o propietaris d'edificis van mostrar el seu descontent a l'hora de fer reformes en les façanes, davant el que ells consideraven un rigor excessiu en la seva aplicació, Tanmateix, el descontent avui persisteix i alguns arquitectes, promotors, propietaris d'edificis i ciutadans en general continuen queixant-se de les arbitrarietats municipals en temes d'urbanisme, i les comparen amb el que consideren una actitud laxa a l'hora de passar per alt disbarats urbanístics permesos per l'ajuntament i, de vegades, efectuats sota l'empara del propi equip de govern.

Aquests dies, molts edificis de la majoria de carrers de Vic es veuen profanats per la proliferació caòtica de caixes i fils elèctrics i telefònics, a més d'alarmes i tota mena de misteriosos artilugis dels quals en desconec la seva utilitat. Si camineu per qualsevol carrer i alceu el cap, quedareu al·lucinats per la quantitat de fils que adornen les parets de la ciutat. No m'oposo a la implantació de la fibra òptica, però estic convençut que si les autoritats municipals apliquessin el mateix rigor amb aquest tema que el que apliquen amb els colors, estucats i arrebossats dels edificis, tot aquest desgavell podria evitar-se. No sóc cap expert en urbanisme, conduccions elèctriques ni telefonia, però estic segur que hi ha sistemes per ordenar aquest caos i simplificar la col·locació dels fils i caixes que avui envaeixen la ciutat sense pietat per l'estètica pública. Conec el cas d'alguns veïns del carrer de Gurb que van pagar religiosament una quantitat considerable de diners per facilitar el soterrament dels cables de la fibra òptica; el cas és, però, que les diverses companyies (que no paren de guanyar sumes multimilionàries emparades en el treball precari d'empreses subcontractades i en la bona fe dels usuaris addictes a la telefonia mòbil) fan i desfan al seu aire, sense que cap ordenança municipal impedeixi tants disbarats a la vista de tothom.