El proper 25 de novembre, Vic s’omplirà de sabates vermelles, dins la campanya ideada per l’artista mexicana Elina Chauvet com a acte de denúncia per les dones assassinades per violència de gènere..

Aquesta acció serà un dels actes que es duran a terme en el Dia internacional contra la violència vers les dones, i com totes les diades internacionals, és un bon moment per analitzar-ne les causes,  visualitzar una realitat, i fer balanç del que s’ha fet i el que manca per fer. Però per eradicar  la violència vers les dones, no n’hi a prou amb una diada internacional, hi hem de lluitar tots i totes cada dia de l’any.

L’esfereïdora xifra de dones assassinades és només la punta de l’iceberg d’un problema global, la manifestació més visible i més mediàtica de la desigualtat i subordinació de la dona vers l’home: una mostra de poder d’unes persones vers les altres.

La violència no només es manifesta físicament, també es mostra amb insults, amb la divisió sexual del treball, amb la manca de paritat, amb sostres de vidre, amb discriminacions econòmiques.

Analitzar les causes de la violència d’unes persones vers les altres requereix certa complexitat, i en aquest punt cal també una reflexió sobre quin tipus de persona exerceix violència i que porta a que hi hagi aquesta voluntat que unes persones es subordinin vers les altres. I també és un bon moment per recordar la silenciada però existent violència entre les parelles de persones del mateix sexe, una clara mostra de demostració de poder en el marc de la vida en parella.

El passat 7 de novembre va tenir lloc a Madrid una multitudinària marxa per demanar que la violència de gènere sigui considerada una qüestió d’estat, mentre encara és molta la gent que a peu de carrer no considera que sigui un tema prioritari. I mentre no sigui un tema prioritari per a tots els agents implicats, famílies, escoles, món laboral, mitjans de comunicació, no trobarem solucions de manera global.

És evident que cal més inversió en la prevenció, detecció i atenció a les víctimes, però també cal destinar més recursos a lluitar contra la tolerància social, eradicar conductes i discursos quotidians que són clars incitadors a la violència. I cal, per sobre de tot, que tots i totes trenquem el silenci que massa sovint es converteix en complicitat d’aquestes conductes.

La violència vers les dones és una mostra que com a societat hi ha alguna cosa que no estem fent bé, que hem d’anar tots a la una perquè no hi hagi més sabates vermelles, perquè ens volem vives!