Quan hom encarrila la vida cap a una professió o altra, se suposa que té la vocació que la seva activitat sigui útil i profitosa. Els metges són útils a la salut dels pacients, els mestres al desenvolupament dels infants, els empresaris generen riquesa; si la riquesa que produeixen les indústries i els homes de negoci és apropiadament distribuïda o no és tota una altra cosa: d’això ja se’n deuen ocupar els socialistes, que per alguna cosa van triar tan apropiadament el nom del partit. D’entrada, totes les feines mereixen consideració social.
 
I els militars? Quina és la vocació dels militars? Quina esperança tenen que les seves capacitats siguin útils al país? Són les forces armades. Necessiten que hi hagi un conflicte armat per ser útils a la societat? I si no n’hi ha cap, llavors se senten frustrats? Aquest és el tema de fons sobre el qual reflexiona Dino Buzzati en el clàssic “El desert dels tàrtars”. Veure passar els anys sense que aparegui l'enemic exterior a combatre, que donaria sentit a la seva vida, ha de ser desesperant pels militars professionals.

Les forces armades espanyoles fa molts anys que no tenen una missió contra un enemic exterior. Suposo que la darrera operació va ser a l’Irak, acompanyant, per ordre d’Aznar, les tropes que Bush i Blair van enviar sobre el terreny per a neutralitzar l’arsenal d’armes de destrucció massiva que deien que tenia Saddam Hussein. Les armes no hi eren, els informes eren falsos i només es tractava d’aconseguir controlar el petroli i els contractes per a la reconstrucció del país per l’empresa Halliburton, que dirigia el secretari d’Estat dels EEUU, Dick Cheney. L’exèrcit espanyol, doncs, només hi podia fer el paper d’estrassa. 

L'operació de Perejil, també ordenada per Aznar, on es disputaven la sobirania sobre unes roques ermes amb el govern de Marroc i que va acabar amb dues cabres abatudes per l’exèrcit espanyol no sé si comptar-la.

No tindrà res a veure aquesta permanent sensació d’inutilitat de les forces armades amb el paper que el govern de Pedro Sánchez els va donar per gestionar la pandèmia? No serà per això que es van posar a parlar del coronavirus com d’un enemic a abatre, apel·lant a la disciplina dels ciutadans, que ens havíem de sentir soldats? ¿I allò de “al virus el guanyem units”, contradient la més elemental prudència de distància física? (Per cert, per què en diuen distància social? La distància social és la que em separa a mi de l’Amancio Ortega o de Felip de Borbó, posem per cas).

La Comissió Europea va publicar un estudi, l’any 2016, alertant que la principal amenaça a la població vindria per una o altra pandèmia; recomanaven als governs que s’hi preparessin. Lluny de comprar material sanitari i millorar els equipaments hospitalaris, els governs dels països europeus van augmentar el pressupost militar. I alerta, que l’OTAN ha recomanat a Espanya que dupliqui el seu pressupost de defensa d’aquí al 2024. De moment, els vaixells de guerra que compren no caben als ports i els submarins nous de trinca s’enfonsen. Si no fos que això ho paguem entre tots faria riure.

Ja poden anar repetint que la clatellada econòmica provocada per la pandèmia serà terrible, i que els recursos que s’hi podran dedicar seran escassos. Tots sabem quines són les partides que mai han de patir per l’escassesa o per les retallades: les que serveixen per comprar canons, míssils i helicòpters militars; i les destinades a pagar dietes inconfessables a senadors, congressistes i alts càrrecs, que superen el sou de qualsevol d’aquests metges que s’estan jugant la vida contra el virus.

Si jo tingués una escombra... quantes coses escombraria.