Els republicans catalans tenim un problema: hem de conviure amb més d'un milió de persones que no comparteixen la nostra aspiració nacional, no senten respecte per les nostres institucions i no estimen allò que té de més genuí el nostre país: l'escola i la llengua. Tanmateix, són Ciutadans.

Els nacionalistes espanyols (és a dir, la gran majoria), tenen un problema semblant: han de tolerar que dos milions de ciutadans del que ells consideren el "seu" territori (un possessiu conquerit a sang i a foc) no ens sentim espanyols ni sentim cap respecte per les institucions espanyoles (monarquia, corts i tribunals de justícia), i ens en vulguem alliberar.

Des del punt de vista de la convivència, és una qüestió de tolerància i paciència. Nosaltres no hem de deixar d'estimar i respectar la cultura i la llengua castellanes, i hem d'aconseguir que els nostres conCiutadans que no senten el català com a propi, als qui molesta la immersió lingüística i que són al·lèrgics als mitjans de comunicació públics catalans, tinguin una actitud més pacífica i més amable, o, si més no, menys bel·ligerant.

Des del punt de vista polític, la solució és més complicada. A curt termini, perquè la cosa està en mans del Tribunal Suprem, que és l'organisme competent per decidir si l'Oriol Junqueres, en Joaquim Forn i en Jordi Sànchez poden sortir de la presó i exercir com a diputats electes que són, i en Jordi Cuixart com a president d'Òmnium. I encara més: és molt fort, però resulta que la restitució d'en Carles Puigdemont com el nostre President legítim també depèn que el TS retiri l'ordre de cerca i captura contra ell. Que el principal problema polític de l'estat espanyol hagi estat transferit als tribunals és l'evidència més clara que el govern espanyol, a més de corrupte, és d'una irresponsabilitat tremenda, de la qual haurà de retre comptes davant la Història. Però, ai las, és el govern que han triat i al que donen suport la majoria d'espanyols. Per això no ens entenem.

A llarg termini, com es resol això? Mentre vulguem evitar la violència i Espanya estigui disposada a exercir-la (i Europa no s'atreveixi a intervenir-hi), la via unilateral no ens du enlloc, i el problema persisteix. Ara bé: mentre Espanya segueixi pretenent reprimir la diversitat enlloc de comprendre-la i valorar-la; mentre el govern espanyol segueixi tancant delegacions exteriors de la Generalitat, tombant lleis aprovades pel Parlament i dictant instruccions al fiscal general d'interposar querelles contra els independentistes, el problema seguirà creixent: els joves que avui encara no tenen edat de votar però que han viscut l'u d'octubre, no ho oblidaran mai, i engruixiran les files republicanes al llarg dels propers anys. No tinc cap dubte que la repressió i la persistència en el temps de l'article 155 faran inevitable, a la llarga, la independència. Però serà un camí molt llarg i molt dolorós, tant per la banda catalana com per l'espanyola.

Hi ha alguna manera d'evitar tot aquest dolor? Sí. Però exigeix reconèixer el problema, acceptar l'interlocutor, estar disposat a negociar i cedir. Si jo fos assessor del govern espanyol proposaria per a Catalunya un concert econòmic, el reconeixement de les seleccions esportives catalanes, el blindatge de la llengua i el respecte als mitjans de comunicació públics. I si jo fos assessor del govern català, proposaria acceptar aquestes condicions i sotmetre-les a referèndum.

Perquè el que és innegociable és que el poble ha de tenir la darrera paraula. No faltaria sinó.