Tinc una amiga que té una amiga que a finals d’aquest mes de març l’han d’operar. El que li han de fer no és pas res que no s’hagi fet abans: li han de moure els dos maxil·lars uns quants mil·límetres endavant per solucionar un problema d’oclusió bucal i de respiració. A més, aprofitaran per treure-li l’únic queixal del seny que li fa la guitza i per corregir-li el septe nasal desviat. Un tres en un, sí.

L’amiga de la meva amiga sap que el postoperatori serà llarg i feixuc, i que s’haurà d’alimentar durant uns quants dies, setmanes potser, amb una xeringa o una palleta d’aquelles que fan estiu, a base de brous, farinetes i purés.

L’amiga de la meva amiga diu que té por. Una por (ir)racional que la fa estar a la lluna de València o de mal humor, des de fa mesos. N’està tipa, de sentir a dir que és valenta, perquè ella no se’n sent gens ni mica, ben al contrari. Li fa ràbia no tenir perspectiva i oblidar-se que hi ha gent que té molts més motius que ella per estar patint. Però vaja, tots sabem com podem arribar a ser-ne de complicats, i sovint contextos com aquests ens fan tornar egoistes i egocèntrics. 

L’amiga de la meva amiga diu que aquests dies just abans de la intervenció se li estan fent eterns. Superada l’etapa d’insomni i de suors nocturnes, ara somia coses estranyes. L’últim que recorda és el somni de la bandada de centaures blancs que galopaven cap a ella en un desert, armats i ferits, i diu que semblava que volien atacar-la. I això que es veu que no pren pas cap al·lucinogen ni res que se li assembli aquesta noia.

Tot i que a mi de vegades m’ho ha arribat a semblar. Perquè el dia del somni, tot just despertar-se, va connectar-se a Internet per buscar “somiar en centaures blancs” al Google. En català no va trobar-hi res i després va posar-se en un web esotèric en castellà i després en anglès que li van explicar ves a saber què. L’amiga d’aquesta meva amiga abans era sensata, gens esotèrica i tocava de peus a terra.

Diu que no ho ha explicat a ningú més, però es veu que quan es visita a Barcelona amb el cirurgià, li mira dissimuladament les mans, per corroborar que són unes mans fermes, valentes i sense cap indici de tremolors. També diu que si tingués mitjans el faria seguir un parell de dies abans de l’operació. Per assegurar-se que tot en ordre. I que sort n’hi ha que el doctor té aspecte de superheroi de còmic. I després repeteix com un mantra: “els superherois, tot el que fan, ho fan molt bé”.

A mi l’amiga de l’amiga l’altre dia em va dir: escolta Alícia, i tu què faries per treure’t aquesta angoixa del damunt? I jo ho vaig tenir claríssim. Nena, que  no t’agrada escriure? Doncs aprofita i buida el pap, que hi coneixeràs. Us ho asseguro, espero que m’hagi fet cas.