"Moviment polític que utilitza el terror basat en la violència com a eina de pressió." Aquesta és la definició que fa de "terrorisme" l'Institut d'Estudis Catalans. "Utilització de la violència, d'una manera sistemàtica i sovint indiscriminada, en la lluita social i política". I aquesta és la definició que en fa el Gran Diccionari de la Llengua Catalana del Grup Enciclopèdia Catalana. Queda clar, doncs, que tot acte terrorista en essència té un rerefons polític. És una acció que pretén, a través del terror de la violència, influir en la vida política. El nivell d'aquesta influència, però, depèn del grup que perpetra l'atemptat, del seu ideari i del destinatari de l'acció en funció del context sociopolític.

Durant molts anys les accions terroristes que ha patit Espanya han tingut relació amb el conflicte territorial. Sobretot durant els anys 80 i 90 del segle passat es va intentar, des del nacionalisme espanyol, associar el terrorisme només a la delinqüència i, alhora, negar que existís un conflicte polític. L'equació era molt senzilla: independentisme = violència = delinqüència. Sembla una paradoxa, però des dels partits polítics espanyolistes no es parava de dir que no hi havia rerefons polític per, tot seguit, criminalitzar qualsevol reivindicació nacionalista que no fos l'espanyola. El temps ha demostrat el que molts ja sabíem: que el conflicte polític existia, malgrat el terrorisme, i que el terrorisme, o els terroristes, han estat uns actors més d'aquest conflicte.

Aquest preàmbul llarg pretenia arribar a la conclusió que és impossible deslligar la política del terrorisme. Fins i tot el terrorisme jihadista, per molt que darrere hi hagi una certa argumentació religiosa, és terrorisme polític. De fet, encara que realment hi hagués un rerefons religiós també hi hauria política perquè la religió també és política. Per tant, tota resposta de la societat atacada pel terrorisme ha de ser i serà sempre política. La resposta judicial i policial és una resposta política. La resposta mediàtica és política. Les respostes de la societat civil són polítiques.

I entre aquestes respostes hi ha les manifestacions. N'hi ha hagut ara, després de l'atemptat de la Rambla de Barcelona i del de Cambrils, i n'hi havia abans. Una de les acusacions que hem hagut d'escoltar, especialment per part de polítics i mitjans nacionalistes espanyols, és que la manifestació del dissabte 26 d'agost es va polititzar o que se'n va fer un ús polític. Per suposat que es va polititzar perquè, en essència, insisteixo, era un acte polític. Fins i tot si l'hagués organitzat directament la societat civil, i no la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona, hauria estat política.

El problema que tenim amb el concepte "política" és que el confonem amb "partidisme". O, dit d'una altra manera, ens pensem que la política és només allò que fan els polítics professionals. I aquesta confusió la promouen principalment els propis polítics i els mitjans de comunicació que, per cert, també són actors polítics. Per tant, el que hauríem dir, en tot cas, és que s'ha fet un ús partidista d'una manifestació.

Tot i així, no acabo d'entendre quin problema hi ha en què es faci un ús partidista d'una manifestació, ja que cada persona i institució té un perfil partidista de la política. Fins i tot aquell que es defineix com a apolític té un perfil polític partidista. Pot ser que hi hagi qui afirmi que no combrega amb un partit polític concret, però fins i tot aquest té una ideologia política. El problema, en tot cas, i que podem criticar és que una manifestació neixi amb una finalitat política (partidisme), mostrar el rebuig al terrorisme jihadista i reivindicar el model propi de societat en el cas de la del 26A, i que alguns aprofitin per fer un altre tipus de reivindicacions aparentment diferents. I això és cert que va passar amb la manifestació del 26A.

El debat que hauríem de tenir, doncs, és sobre en quin grau i intensitat es va aprofitar la manifestació del #NoTincPor per continuar fent política amb el procés d'independència de Catalunya. Caldria analitzar bé tots els actors que hi van participar, inclosos els mitjans de comunicació, i veure quins i com van aprofitar aquelles dates per seguir fent camí cap als seus objectius polítics nacionals. Un cop feta aquesta anàlisi, amb calma i perspectiva, potser els resultats ens sorprenen al veure que, segons la meva hipòtesi, qui més se'n va aprofitar van ser els actors polítics partidaris del nacionalisme espanyol.