ARA A PORTADA
Lluny de la lectura simplista, interessada, inepte i vulgar expressada en la recurrent expressió "gran moment creatiu de la música catalana", això que acabo d'exposar és una realitat com a mínim frustrant. I ho és en els dos supòsits en que pot articular-se.
Imaginem -noti's que m'encanta jugar- que tots i cadascun d'aquests discs conté una música necessària, un art veritable, un seguit de peces que resguarden en elles mateixes experiències estètiques desconegudes i desitjoses de ser viscudes. Doncs bé, en el remot univers on aquest bon acudit pogués abraçar-se de veritat, ens estaríem perdent massa meravelles per poder continuar vivint amb la consciència tranquil·la.
Imaginem -noti's que no cal ni fer l'esforç- que entre aquests discs s'hi mesclen indiferentment joies artístiques amb mediocritat sonificada. Doncs bé, per molt aguda que sigui l'escolta i l'experiència pugui ser de bona ajuda per destriar, la quantitat d'oferta és tan insultantment abundosa que a més a més de perdre bona part del temps en aquesta tria, seguiríem perdent-nos massa meravelles per poder continuar vivint amb la consciència tranquil·la.
A la nostra comarca estem a punt de viure un dels exemples més paradigmàtics que s'hagin pogut contemplar mai en aquest sentit. Encara que fos l'últim que pretenien -o no- cenyint-nos a l'àmbit osonenc (per procedència total o parcial de les bandes), en menys d'un mes tenim el llançament dels nous discs de La iaia, Oques grasses, Raydibaum i Txarango: irremeiablement desllueix per excés i condensació. I és una llàstima perquè no dubto que hi haurà peces valuoses.
Sóc del parer que, ja que som tants i tants (i que si convidés amablement al 70% d'aquests a abandonar l'ofici m'insultaríeu massa), els creadors hauríem de limitar la productivitat desbocada a aquelles peces absolutament necessàries, això és esforç i talent. I que no sigui fins el moment d'haver-ne pogut fer un compendi prou quantiós, d'aquestes obres d'art, que surti finalment un disc publicat. I dins els possibles, intentar oferir-lo en un moment de silenci global. Tenim la gran "sort" que ja s'han creat tones i tones d'aquesta música prescindible que durant anys acompanyava els dos o tres temes salvables dels discs.
Per la salut de la música i -egolatrament- perquè pugui escoltar-se la pròpia música amb l'espai que requereix (fins i tot la més dolenta): cerquem l'imprescindible i només així deixarem de trepitjar-nos.
Havent-me llicenciat en filosofia a la UAB (disculpin la grosseria de la primera persona, però em provoquen vòmit compulsiu les autoreferenciacions fetes amb terceria), actualment estic minoritzant la meva ignorància musical cursant la carrera de Composició a l'Escola Superior de Música de Catalunya, procés culminatiu dels anys d'academicisme modern al Taller de músics i tradicional, al Conservatori de Vic. Amant declarat -i correspost- de la polèmica, prometo retornar l'essència bèl•lica a la crítica artística i defugir, amb totes les conseqüències implícites, de la compassió vers la mediocritat creativa.
Et pot interessar
- La colònia dels avariats Blanca Busquets
- I si Argüello anés al Cabró Rock? Jordi Serrat
- Trump i l'OTAN o quan la diplomàcia es torna xantatge Toni Poyato
- Què són els centres adscrits? La seva vinculació a la universitat Josep-Eladi Baños
- Els missatges dels ocells Blanca Busquets
- Els nous «altres catalans» en el centenari de Paco Candel Toni Poyato
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Osona?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.