Si vostè tingués l'anhel d'escoltar un disc inaudit cada dia de l'any -un disc diferent cada dia s'entén- i casualment decidís limitar aquesta escolta a la música cantada en català i concretament se cenyís als discs editats l'any 2013, tot i aquestes directrius, li quedarien per escoltar, pel cap baix, un total de 200 discs dels més de 500 que van sortir a la llum l'any passat a Catalunya. (La dada és certa per bé que pugui semblar inversemblant)

Lluny de la lectura simplista, interessada, inepte i vulgar expressada en la recurrent expressió  "gran moment creatiu de la música catalana", això que acabo d'exposar és una realitat com a mínim frustrant. I ho és en els dos supòsits en que pot articular-se.

Imaginem -noti's que m'encanta jugar- que tots i cadascun d'aquests discs conté una música necessària, un art veritable, un seguit de peces que resguarden en elles mateixes experiències estètiques desconegudes i desitjoses de ser viscudes. Doncs bé, en el remot univers on aquest bon acudit pogués abraçar-se de veritat, ens estaríem perdent massa meravelles per poder continuar vivint amb la consciència tranquil·la.

Imaginem -noti's que no cal ni fer l'esforç- que entre aquests discs s'hi mesclen indiferentment joies artístiques amb mediocritat sonificada. Doncs bé, per molt aguda que sigui l'escolta i l'experiència pugui ser de bona ajuda per destriar, la quantitat d'oferta és tan insultantment abundosa que a més a més de perdre bona part del temps en aquesta tria, seguiríem perdent-nos massa meravelles per poder continuar vivint amb la consciència tranquil·la.

A la nostra comarca estem a punt de viure un dels exemples més paradigmàtics que s'hagin pogut contemplar mai en aquest sentit. Encara que fos l'últim que pretenien -o no- cenyint-nos a l'àmbit osonenc (per procedència total o parcial de les bandes), en menys d'un mes tenim el llançament dels nous discs de La iaia, Oques grasses, Raydibaum i Txarango: irremeiablement desllueix per excés i condensació. I és una llàstima perquè no dubto que hi haurà peces valuoses.

Sóc del parer que, ja que som tants i tants (i que si convidés amablement al 70% d'aquests a abandonar l'ofici m'insultaríeu massa), els creadors hauríem de limitar la productivitat desbocada a aquelles peces absolutament necessàries, això és esforç i talent. I que no sigui fins el moment d'haver-ne pogut fer un compendi prou quantiós, d'aquestes obres d'art, que surti finalment un disc publicat. I dins els possibles, intentar oferir-lo en un moment de silenci global. Tenim la gran "sort" que ja s'han creat tones i tones d'aquesta música prescindible que durant anys acompanyava els dos o tres temes salvables dels discs.

Per la salut de la música i -egolatrament- perquè pugui escoltar-se la pròpia música amb l'espai que requereix (fins i tot la més dolenta): cerquem l'imprescindible i només així deixarem de trepitjar-nos.