Quan vaig arribar al col·legi, em vaig trobar amb una munió d'electors, potser més d'un miler, fent cua i esperant dipositar el seu vot. Allà hi havia observadors suïssos, bascos i quebequesos vinguts especialment a prendre nota del que passava. En aquella hora, els sistemes informàtics estaven col·lapsats. Durant tot el matí, el mateix va succeir a la resta de col·legis electorals de Vic, plens a vessar i amb aglomeracions pacífiques als carrers. No hi havia guàrdies civils ni policies estatals, contràriament a altres col·legis de Barcelona i la metròpoli, on aquests cossos armats carregaven amb porres, gasos lacrimògens i bales de goma contra la gent pacífica, provocant centenars de ferits de diversa consideració, forçant panys amb tenalles, trencant vidres i portes a cops de mall i expandint el pànic, mentre al cel volaven helicòpters intimidatoris. A pesar de tots aquests despropòsits, la gent anava a votar.
Coincidint amb la indignació popular, el perínclit delegat del Gobierno Enric Millo, declarava amb cinisme que: "El objetivo no son las personas, es el material electoral". Tanmateix, les persones van esdevenir material electoral. Cal recordar, també, que la vigília del referèndum, grups ultres feixistes van esparracar pancartes que proclamaven "Democràcia" a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i que misteriosos caçadors de demòcrates van disparar perdigonades contra els protectors del col·legi Puig Agut de Manlleu.
Però tornem al diumenge. Dues hores més tard de l'obertura de les meses, a Vic la gent no es movia i les cues s'anaven incrementant. Per qüestions de logística familiar, vaig tornar a casa amb l'idea de retornar al Guillem per votar més tard. Finalment, a les tres de la tarda vaig poder dipositar el sobre amb la papereta a l'urna, i amb la momentània alegria de no haver-me d'esperar, em vaig oblidar de tapar-me el nas.
Vaig votar "sí", però això no significa que sigui partidari d'un hipotètic estat català que reprodueixi els esquemes d'un estat fonamentat en el liberalisme salvatge, la prepotència del sistema financer i bancari i l'espoli dels més desfavorits. Més aviat em considero llibertari, pacifista i, si voleu, utòpic. Vaig votar afirmativament perquè penso que si en comptes de garantir els drets dels ciutadans l'estat els trepitja, com més a prop el tinguem serà més fàcil controlar-lo i fiscalitzar-lo. L'estat, ben mirat, només hauria d'existir per garantir la igualtat, la justícia social i uns serveis educatius i sanitaris amb cara i ulls, propiciar l'autogestió de les forces productives i parar els peus a la iniciativa privada quan aquesta es passa de la ratlla i s'enriqueix a costa de robar i explotar descaradament els treballadors. Una pancarta que aquests últims dies ha estat reproduïda abastament a la xarxes d'internet proclamava "¿Com vols que l'estat solucioni els teus problemes si el teu problema és l'estat?". Doncs això.
No deixa de ser curiós que fins fa una setmana la concentració de caràcter polític més important que hi ha hagut a Vic les últimes dècades va ser la que dies enrere va congregar a la Plaça Major prop de 12.000 persones reivindicant la celebració del referèndum; un avi que passa dels 80 anys m'explicava que l'última vegada que havia vist tanta gent junta a la capital osonenca va ser amb motiu d'una de les dues visites que el general Franco va fer a Vic a finals dels anys 40, quan ell en tenia 15. Tanmateix, gosaria assegurar que l'al·lucinant concentració de la tarda del dimarts 3-O a la Plaça encara va superar el nombre d'assistents. De fet, als meus 62 anys, és la manifestació pública i pacífica més gran que mai he vist.
La plaça de Vic, plena de gom a gom Foto: Toni Coromina
El principal argument dels manaies estatals per impedir el referèndum ha estat que la consulta no tenia garanties democràtiques. I tenien raó. Curiosament aquesta manca de garanties ha estat deguda, bàsicament, als seus esforços titànics per anul·lar les mateixes garanties que reclamaven. Feta la llei de l'embut, feta la trampa. Els capitostos de l'Estat, els partits anomenats constitucionalistes i centenars de tertulians i professionals de la insídia, s'han passat mesos intentant inocular entre els ciutadans de Catalunya el virus de por. En alguns casos probablement ho han aconseguit, però en general la gent, molta gent, ja no es mama el dit.
La gran mentida és voler fer creure que els més de dos milions de catalans que vam votar érem titelles de Puigdemont, Junqueras i la CUP. Igual que el milió de ciutadans sediciosos que van sortir al carrer l'11 de setembre reclamant democràcia i exigint el referèndum, igual que els set-cents alcaldes i milers de regidors partidaris del dret a decidir d'arreu de Catalunya , desenes de milers de manifestants tumultuosos que reclamaven la llibertat dels detinguts a Barcelona, desenes de milers de manifestants que durant una setmana van omplir les places del Principat, col·lectius de pagesos amb les seves tractorades, pares i les mares que van protegir durant hores els col·legis electorals, bombers, juristes i advocats, sanitaris, estudiants de secundària i universitaris, professors, directors d'escoles, estibadors, sindicalistes, associacions veïnals, el FC Barcelona, impressors, venedors ambulants, sacerdots, algun bisbe, artistes i professionals de la cultura, col·legis de metges, arquitectes, enginyers industrials, odontòlegs, infermeres, fisioterapeutes, psicòlegs, treballadors socials, òptics, dissenyadors, pedagogs, enginyers agrícoles, periodistes, cuiners, monitores d'escoles bressol... Sense oblidar bascos i espanyols d'arreu de l'estat autonòmic solidaris amb Catalunya, observadors internacionals i milers de ciutadans d'arreu del món, inclosos representants de les Nacions Unides. Tanmateix, segons Rajoy i la Soraya, el referèndum no ha existit.
De tot aquest batibull em sap greu que determinats ciutadans, alguns d'ells amics meus, s'ha trobat perduts en el mar de la confusió i han estat titllats de traïdors i feixistes. Alguns perquè eren partidaris del "no"; o bé, sense combregar amb l'absolutisme dels aparells de l'estat ni amb la judicatura, es declaraven no independentistes o federalistes. No es pot criminalitzar la gent per tenir sentiments propis. Si una persona se sent espanyola, és cosa seva: hi té tot el dret, igual que els que ens sentim catalans. Malauradament, però, en casos com aquest no hi ha termes mitjos; davant els embats dictatorials de l'estat, difícilment es pot ser neutral, perquè posats a la balança, els despropòsits de l'estat central i la seva cort d'acòlits són infinitament superiors i desproporcionats en comparació amb la protesta multitudinària –no tumultuosa- cívica i pacífica-, dels partidaris d'expressar la seva opinió mitjançant el vot.
Passat el referèndum i la jornada de vaga, ara toca anar a passejar una estona pel bosc de ribera i pair tota la indigesta bacanal que ens ha tocat entomar. Com molta gent, jo també estic empatxat de la presència de tants cossos policials militaritzats, saturat de missatges al Facebook i al Twitter, emprenyat per les detencions fora de lloc, pels registres arbitraris a redaccions periodístiques i el tancament de desenes de webs, cansat de les televisions i les ràdios, dels opinadors que ho saben tot i dels fastigosos tertulians que no paren de proferir exabruptes... I del tètric crit "¡A por ellos!" Només faltava que sortís per televisió algun capitost cridant, com Millan Astray : "'Abajo al intel·ligència! ¡Viva la Muerte!".
Davant l'escomesa tirànica dels poders estatals, Europa i els demòcrates d'arreu del món no es poden rentar les mans com Pilats. Han d'escoltar el crit valent, el silenci eixordador i el clam pacífic d'un poble irreductible. I actuar. Continuarà.