A Cantoni acostuma a nevar entre dues i quatre vegades la temporada, amb més o menys intensitat. L'última d'aquestes nevades és la del cucut, que s'escau, si res no falla, cap a les darreries de març o els primers dies d'abril. L'any passat, però, va fer aquesta -la del cucut- i havia caigut una mena de calamarsa/neu (no quedava clar) una estoneta un dia de novembre, i res més. Aquest any, en canvi, ja en comptem cinc o sis, i encara ens falta la del cucut. Podem dir, doncs, que a Cantoni la neu no és una cosa extraordinària però sí que fa diferent un dia (o dos, o una setmana o gairebé un mes si és al gener, perquè amb el fred s'hi queda enganxada).

Quan neva a Cantoni, sembla que canvia la manera de ser dels seus habitants: tot d'una fa l'efecte que ningú es baralla, que ningú crida, que tothom té més tendència al somriure o a l'amabilitat. Deu ser que la neu silencia la natura (una estona només en cas que sigui tardana perquè, a prop de la primavera, els ocells es queixen de seguida que no els deixen piular), i també els grans escarafalls, els comptes no resolts, el nerviosisme que s'empara de vegades d'un grup social i que fa que surtin guspires al mínim fregament entre els pensaments de dues o més persones.

Però hi ha més: turistes. Gent que ve a "tocar neu". El poble s'omple (tot i que hem de confessar que sovint són les "escorrialles" de Rupit) i, si fa un dia bonic, les grans baixades acaben convertides en pistes improvisades de trineu o fins i tot d'esquí. Aquell dia tothom aparca on li sembla, de res serveixen els cartells de "només per a clients" o de "prohibit aparcar": El que ve de lluny deixa el cotxe on pot perquè la canalla, amb un tros de plàstic, es llenci muntanya avall i sigui feliç per una estona (i els pares encara més, que amb l'excusa també s'hi llencen, eh?) I ep, que els oriünds no són uns aturats i també gaudeixen de la neu, ja que hi és. I si els nens no poden anar a escola, encara més. És un festival.

També hi ha els de cap de setmana de "corre, corre, que no podrem sortir d'aquí, marxem de seguida!". Aquests, ara només són uns quants perquè la major part de residents habituals o de cap de setmana saben que existeix una màquina llevaneu que no permet que tinguem l'excusaper no anar a treballar l'endemà.

I també hi ha els que pugen de la comarca per anar d'excursió i quan troben neu no saben com adaptar-la als seus plans. I, si a més hi ha boira, ja ho deixen estar, "no fos cas que ens perdéssim". Llavors els bars i restaurants del poble s'omplen d'esmorzars de forquilla, més que de costum, potser no tant com per Setmana Santa però Déu n'hi do.

I se'n va la neu... i surt el sol... i fa calor... però no s'hi val a refiar-se'n. Ara mateix, com deia, encara falta la nevada del cucut, no us deixeu prendre el pèl fins que no el sentiu que canti. Això no s'ha acabat.