Una de les formes de mesurar la desigualtat en un territori determinat consisteix a calcular la diferència de renda entre el 20% més ric i el 20% més pobre. Curiosament –i ja em permetreu la ironia-, l’Estat espanyol és el que té la ràtio més elevada de desigualtat de la Unió Europea, segons un informe de la Fundació Bofill. En concret, el 20% que més té a l’Estat gaudeix de set vegades més que el 20% més pobre. Les desigualtats socials i econòmiques tan accentuades són altament perjudicials no només per a la cohesió social i la igualtat d’oportunitats, sinó que també per al consum i per a la formació dels nostres treballadors, una qüestió cabdal per a la productivitat de l’economia.

Atesa aquesta circumstància, crec que és pertinent demanar-se per què l’Estat espanyol és el més desigual de tota la Unió Europea. Deixeu-me apuntar alguna reflexió al respecte. L’Estat ha de pagar prop de 30.000M d’euros a les elèctriques pel dèficit tarifari, que no és més que un regal a les companyies, ja que el càlcul dels costos és totalment opac i és un secret a veus que estan molt per sobre dels reals. De resultes, els ciutadans de l’Estat són els que paguen la llum més cara d’Europa, només per darrere de dues illes, Xipre i Irlanda.

Un altre exemple: la construcció de tota la xarxa de TGV a l’Estat espanyol ja ha costat més de 100.000M d’euros! Com tots sabem, la xarxa faraònica de TGV no augmenta la productivitat del país, ni tan sols contribueix a millorar substancialment la mobilitat, atès que tan sols transporta l’1% dels passatgers. Per tant, els beneficiaris gairebé únics d’aquests 100.000M d’euros són les empreses constructores.

Així doncs, l’Estat espanyol està dominat per una casta política i econòmica, molt minoritària, que extrau a gran escala els recursos públics i, com a conseqüència, la immensa majoria de la població s’empobreix. Dit d’una altra manera: l’interès particular d’uns quants s’imposa sistemàticament a l’interès del conjunt de la població. D’aquí la desigualtat a l’Estat espanyol.

I aquesta és precisament la gran oportunitat que tenim com a país: construir una república catalana on prevalgui l’interès general al particular. Una república on els recursos es dediquin a augmentar la productivitat de les nostres empreses i a generar ocupació, tal com reclamava la Marxa contra l’atur i pel treball digne del diumenge passat a Osona.