És dilluns de Pasqua i decideixo matar les hores que queden de l'última tarda de vacances de Setmana Santa anant a passejar el quisso. Aquelles hores tontes, mandroses i un pèl depriments abans de tornar a la feina. Em dirigeixo a una de les rutes habituals cap als afores de Torelló, a menys de 10 minuts a peu de casa. Pujo cap al Puig des de la Ronda del Puig, deixo anar el gos i m'hi trobo una altra persona que també hi està pujant. Al moment no el reconec, però de seguida m'adono que es tracta d'en Gabí Boixader. A una mà hi duu el seu típic barret negre i sobre l'espatlla un jersei, per si de cas fa fred. Feia dies que no ens vèiem. Tot i ser veïns, viu quatre cases més avall a l'altre cantó del carrer, ens veiem molt poc sovint. Intercanviem unes primeres paraules, en Mac també el saluda, i de seguida ens posem d'acord per fer la caminada junts.

En Gabí és un artista plàstic reconegut per la seva obra pictòrica i escultòrica. Als seus quadres recull racons prop de casa, ja siguin paisatges urbans o rurals. Li ha agradat sempre reflectir la vida quotidiana, especialment aquella que hem anat perdent als pobles. Les tradicions populars són molt presents a la seva obra i, en aquest sentit, s'ha convertit, juntament amb la seva parella, la Judith Camps, en un referent nacional en imatgeria festiva. Sovint el Taller Gabins, que tenen a la mateixa casa a on viuen, rep diferents encàrrecs de creació i restauració de figures de nans i gegants.

Un cop som a dalt del Puig de seguida en Gabí em diu: "veus, el campanar queda apagat pel núvol, mentre que al fons hi toca el sol. Aquesta llum no m'aniria bé per pintar. Però d'aquí a un moment tot pot canviar". Trec el mòbil i li ensenyo una foto retocada que vaig fer des d'aquest mateix punt i que tinc penjada a Instagram. Vaig sobreposar una foto del campanar a una altra en què la resta de cases estaven mig amagades darrere la boira. "Veus, veus! Això volia dir". Ens mirem l'inci de posta de sol i assenyalant cap a ponent em fa veure que, de moment, no tenim núvols a l'horitzó, "jo en dic llàgrimes de Sant Salvador" afegeix, ja que el sol es pon darrere l'ermita de Sant Salvador.

Continuem el camí en direcció llevant. Aprofito per ensenyar-li algunes altres fotos que vaig fer des d'aquí dalt i ell se les mira atentament. I comencem a parlar de l'art. De què entenem com a art. Ell em diu que hi ha molta gent gran que aprofita per començar a pintar, però que s'ho pren més com un hobby i no tant com una activitat artística. Jo li parlo de la fotografia i especialment de la teoria de Joan Foncuberta sobre la postfotografia o com fer art amb les imatges que podem trobar per internet. Li explico que s'han fet experiments molt interessants amb l'ús d'imatges, com per exemple les que es poden trobar a Google Maps. També reflexionem sobre l'ús del Photoshop i ell em diu: "jo també interpreto el paisatage quan pinto" i em confessa que alguna vegada ha fet desaparèixer les fulles d'algun arbre perquè es pugui veure allò que amaguen al darrere.

Comencem un debat que no resolem, però sí que arribem a la conclusió que actualment "quan intentes obrir una nova finestra en l'art t'adones que ja està tot fet" i que potser les innovacions vénen més per l'ús de les noves tecnologies. Precisament en aquell moment de la conversa, després d'ensenyar-li alguna foto més, em quedo sense bateria al mòbil i en certa manera em sento més alliberat.

A partir d'aquí comencem a parlar de molts i variats temes. Parlem dels artistes que ja estan en edat de jubilació i com ho han de fer per seguir creant i, alhora, poder cobrar la jubilació. De les dificultats que tenen els artistes joves i com ha afectat la crisi també al món de l'art. Tenim un diàleg intens sobre com podríem donar a conèixer millor aquest paisatge i entorn únic que estem veient mentre passegem. O sigui, com podríem fer augmentar el turisme tot i que arribem a la conclusió que "potser és millor així, que no sigui que vingui massa gent i ens l'espatlli". Tot i això, lamentem que molts comerços tradicionals estan tancant i "si, per exemple, s'hagués mantingut el mercat setmanal a la plaça Vella i haguéssim fet propaganda de des de quan tenim permís per fer-lo, potser ens vindria gent d'arreu per visitar-lo".

De cop, ens adonem que estem intentant allargar tant el passeig que ens hem allunyat més del compte. Tornem enrere i ens marquem com a destí el Santuari de Rocaprevera. El sol gairebé s'ha post del tot i en Gabí s'atura davant d'un so repetitiu: "ah, guaita, és un corb". Parem l'orella i ens adonem que és pràcticament l'únic que sentim, a part de la remor llunyana del riu Ter "que baixa ple" i els esbufecs del quisso. Pocs metres més endavant ens aturem de nou davant del paisatge "és un Vayreda, només hi falten uns xais", en Gabí riu.

Ja tornem a ser en terreny urbà. Arribem a la plaça Vella i ara ens aturem davant de Can Parrella a on, aviat, s'hi faran els plens de l'Ajuntament i en Gabí torna a parlar de la llum: "quan sigui de nit i facin ple podrem veure com llueixen els vitralls". Silenci. "Per cert, costarà escalfar la sala, que els sostres són molt alts". Pocs metres més endavant ens aturem per últim cop, ara ja al nostre carrer, davant la figura de Sant Nazari que tenim darrere una vitrina. "Això sí que eren màrtirs. Ja m'agradaria veure si per la independència alguns es sacrificarien tant", diu en Gabí, i jo li responc "a alguns ja els agrada fer-se el màrtir, ja". En Gabí treu l'enorme clau, de mig pam, ens acomiadem, camina 10 passes i entra a casa seva. Jo entro a la meva i em diuen: "a on has estat tanta estona?" i per dins penso "potser millor ho poso per escrit, que és una mica llarg d'explicar".