La tensió política entre Catalunya i Espanya ens ha dut a un punt mort: Catalunya no renunciarà mai a la voluntat d’exercir el dret a l’autodeterminació, i Espanya mai no reconeixerà aquest dret, si més no voluntàriament. La pregunta és inevitable: “doncs què fem?” Proposo humilment una solució. Cal tenir en compte uns considerants:

1. Cap partit polític, cap govern, cap president espanyol no estarà mai disposat a passar a la Història com el que va permetre la dissolució de la integritat territorial d’Espanya. Des del seu punt de vista, això seria una humiliació, una traïció i un fracàs irredimible.

2. Pels espanyols (tant pels mitjans de comunicació com per les institucions) el que realment importa és que cap llàntia no esquitxi el seu relat històric, pretesament ple de grandesa, honor i heroïcitat patriòtica. La veracitat d’aquest relat és absolutament secundària.

3. La realitat del que passa a Catalunya no els importa; o més aviat, com que no els agrada, la deformen, l’amaguen i la tergiversen: les mentides sobre la violència als carrers, el conflicte lingüístic, la parcialitat de TV3 o l’adoctrinament a les escoles en són exemples claríssims. Per tant, el relat que es pot llegir als mitjans publicats a Madrid i la realitat política i social catalana són conceptes absolutament allunyats un de l’altre.

4. L’espoli fiscal que pateix Catalunya arriba als 16.000 milions l’any, segons unes fonts, i és inexistent, segons d’altres (com el ministre Borrell). I en tot cas, a molts espanyols, tipus Carmen Maura, els fa molta ràbia que els seus diners puguin afavorir Catalunya.

Doncs bé: pactem un acord. Que ells acceptin la nostra realitat, i nosaltres els acceptarem el seu relat. Que ens deixin votar el nostre futur polític; construïm la nostra república, intentem fer un país nou més just, solidari i sostenible del que hem tingut fins ara, i que el nostre Parlament sigui plenament sobirà. I que els diaris escrits a Madrid publiquin que ens hem rendit, que seguirem essent súbdits i rendint vassallatge pels segles dels segles. Nosaltres no els contradirem pas. Ells assaboriran una victòria que els omplirà d’orgull i satisfacció, nosaltres ja serem lliures. Fins i tot, podem pactar no xiular més el seu himne i el seu rei quan el Barça torni a guanyar la copa.

Ves per on, les injuriades fake news podrien ser la solució definitiva per al conflicte territorial espanyol. Si als catalans ens importa un rave el que es publiqui a Madrid, i a Madrid els importa un rave el que passa a Catalunya, ¿per què ho hem de fer coincidir? Si ja fa prop de vint anys (des de la majoria absoluta de l’Aznar) o més que expliquen mentides sobre el nostre país, ja no vindrà de fer la mentida una mica més grossa. 

Seria un acord raonable. En podríem dir un Pacte d’Estat. Segurament ens reclamarien diners. Bé, que posin un preu. A mig camí entre el dèficit fiscal que sosté en Borrell (0) i el que es desprèn de les darreres balances fiscals publicades (16.000 milions). Espanya hi sortiria guanyant (segons en Borrell), i nosaltres també. 

Tal com està el pati, ¿no val la pena prendre-ho en consideració? Algú té una solució millor?