Coincidint amb l’aniversari del seu naixement a Folgueroles (17/05/1845), aquesta segona quinzena de maig, el seu poble celebra una nova edició de la tradicional Festa Verdaguer, que s’allargarà fins el dia 1 de juny. Organitzada per l’Ajuntament, l’Associació Amics de Verdaguer i la Fundació Jacint Verdaguer, les celebracions inclouen un seguit d’actes relacionats amb el gran literat, com ara exposicions, conferències, la inauguració de plaques amb poemes de l’homenatjat, un passant amb flabiolaires, la tradicional plantada de l’arbre de maig, danses populars, un concert de l’Orfeó Vigatà, un mercat de llibre vell de poesia, una mostra de treballs de pedra, un concurs de rams de flors, un espectacle de dansa, sardanes, la presentació d’un llibre, una caminada popular pels llocs verdaguerians, recitals de poemes... (al diari digital Osona.com hi trobareu tota la informació).
Fill de pagesos, Verdaguer va estudiar al Seminari de Vic i es va ordenar sacerdot l’any 1870. Cinc anys abans, però, va deixar al·lucinada la intel·lectualitat barcelonina quan es va presentar vestit de pagès i amb barretina per recollir els premis dels Jocs Florals al Saló de Cent de la capital catalana.
A partir d’aquí, i fins al dia de la seva mort (el 10 de juny del 1902), la vida de Verdaguer va esdevenir una muntanya russa que el va catapultar a la fama i al reconeixement popular, però que va acabar quan va caure en picat a l’abisme de la marginació, la persecució i la pobresa. Entremig, va deixar escrits llibres immortals de poesia i de prosa d’una categoria estratosfèrica. El seu multitudinari enterrament a Barcelona, segurament el més concorregut de la història de Catalunya, va palesar, però, que si bé va ser abandonat i perseguit per les autoritats eclesiàstiques i per l’aristocràcia que abans l’havia protegit, el poble ras, que el considerava el poeta de Catalunya, no l’havia oblidat.
El més sorprenent d’aquest mite català, però, és la gran varietat de grups, individus i sectors (sovint antagònics) que volen apropiar-se de la seva figura. Hi ha verdaguerians i verdagueristes de totes les tendències que se'l volen fer seu, fonamentalistes catòlics, franciscans, lletraferits, missaires i gent de dretes, àcrates i esquerrans, espiritistes, excursionistes... El ventall és podria allargar molt més.
Però quants Verdaguer hi ha? Des del pagès, al seminarista, el devot marià i el capellà rural, passant pel poeta, el confessor de l’aristocràcia i l’almoiner, fins al geni, l’exorcista, el místic, el viatger, el malalt, l’home desequilibrat, el rebel, el romàntic o el periodista, la polièdrica figura del fill de Folgueroles s’engrandeix tant que sobrepassa amb escreix el desafortunat monument de 40 metres que l’any 2003 se li va aixecar a Vic a la zona Universitària. Amb tots els respectes pels esteticistes a qui els agrada aquesta monumental sotana dissenyada per l’escultor valencià Andreu Alfaro, penso que reduir Verdaguer a una sotana de 40 metres d’alçada –i valgui la paradoxa— va resultar una frivolitat un pèl cara.
Però no és Alfaro l’únic que redueix Verdaguer a una sotana. És cert que mossèn Cinto va ser un home profundament religiós, fins al moll de l’os de l’ànima. Però la sotana va acabar fent-li nosa. La sotana no li deixava desplegar les ales de literat genial, d’home lliure i global. Verdaguer és una sotana; però és molt més, moltíssim més que una sotana oxidada.
En aquest sentit, l’humil pedró modernista de pedra picada aixecat fa 100 anys a la plaça de Folgueroles, dissenyat per Josep M. Pericas, elaborat pels picapedrers del poble i sufragat per subscripcio popular, representa d’una manera precisa el respecte i l’admiració envers el poeta, reformador, arquitecte modern i Príncep de les Lletres Catalanes. Amén.
Fill de pagesos, Verdaguer va estudiar al Seminari de Vic i es va ordenar sacerdot l’any 1870. Cinc anys abans, però, va deixar al·lucinada la intel·lectualitat barcelonina quan es va presentar vestit de pagès i amb barretina per recollir els premis dels Jocs Florals al Saló de Cent de la capital catalana.
A partir d’aquí, i fins al dia de la seva mort (el 10 de juny del 1902), la vida de Verdaguer va esdevenir una muntanya russa que el va catapultar a la fama i al reconeixement popular, però que va acabar quan va caure en picat a l’abisme de la marginació, la persecució i la pobresa. Entremig, va deixar escrits llibres immortals de poesia i de prosa d’una categoria estratosfèrica. El seu multitudinari enterrament a Barcelona, segurament el més concorregut de la història de Catalunya, va palesar, però, que si bé va ser abandonat i perseguit per les autoritats eclesiàstiques i per l’aristocràcia que abans l’havia protegit, el poble ras, que el considerava el poeta de Catalunya, no l’havia oblidat.
El més sorprenent d’aquest mite català, però, és la gran varietat de grups, individus i sectors (sovint antagònics) que volen apropiar-se de la seva figura. Hi ha verdaguerians i verdagueristes de totes les tendències que se'l volen fer seu, fonamentalistes catòlics, franciscans, lletraferits, missaires i gent de dretes, àcrates i esquerrans, espiritistes, excursionistes... El ventall és podria allargar molt més.
Però quants Verdaguer hi ha? Des del pagès, al seminarista, el devot marià i el capellà rural, passant pel poeta, el confessor de l’aristocràcia i l’almoiner, fins al geni, l’exorcista, el místic, el viatger, el malalt, l’home desequilibrat, el rebel, el romàntic o el periodista, la polièdrica figura del fill de Folgueroles s’engrandeix tant que sobrepassa amb escreix el desafortunat monument de 40 metres que l’any 2003 se li va aixecar a Vic a la zona Universitària. Amb tots els respectes pels esteticistes a qui els agrada aquesta monumental sotana dissenyada per l’escultor valencià Andreu Alfaro, penso que reduir Verdaguer a una sotana de 40 metres d’alçada –i valgui la paradoxa— va resultar una frivolitat un pèl cara.
Però no és Alfaro l’únic que redueix Verdaguer a una sotana. És cert que mossèn Cinto va ser un home profundament religiós, fins al moll de l’os de l’ànima. Però la sotana va acabar fent-li nosa. La sotana no li deixava desplegar les ales de literat genial, d’home lliure i global. Verdaguer és una sotana; però és molt més, moltíssim més que una sotana oxidada.
En aquest sentit, l’humil pedró modernista de pedra picada aixecat fa 100 anys a la plaça de Folgueroles, dissenyat per Josep M. Pericas, elaborat pels picapedrers del poble i sufragat per subscripcio popular, representa d’una manera precisa el respecte i l’admiració envers el poeta, reformador, arquitecte modern i Príncep de les Lletres Catalanes. Amén.