La Universitat de Vic-UCC ha rebut la responsabilitat de presidir la comissió sectorial de Comunicació de la CRUE (Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles). Sens dubte és una bona notícia que, des de la capital d’Osona, es tingui l’oportunitat d‘influir en la política comunicativa d’una institució universitària que per naturalesa defensa el pensament crític i independent.

No em pertoca a mi, ni per descomptat ho faré en aquest article, editorialitzar sobre les línies que hauria de seguir la comunicació de la CRUE. La meva reflexió és només per descriure que les universitats constitueixen un dels pocs estaments d’Espanya que encara no s’ha posicionat de manera conjunta –com ho ha fet la banca, les patronals, els sindicats, el Cercle d’Economia o els bisbes― sobre el procés català. Això és lògic ja que el caràcter plural de les comunitats universitàries fa que el tema sigui incòmode. Tret de veus individuals que opinen en nom propi, gairebé ningú es planteja de prendre partit, des d’un punt de vista institucional i col·lectiu, en una qüestió tan delicada.

És indiscutible que cal respectar la llibertat d’expressió de tothom. I dins les universitats, és evident que cal respectar tant el parer dels estudiants i professors que estem a favor de la independència com l’opinió d’aquells que hi estan en contra. Només faltaria que no fos així. Dit això, és també veritat que s’espera que les universitats i els seus òrgans més representatius no defugin un tema que afecta i interessa la ciutadania. I que ho facin amb seriositat, compromís cívic, amb arguments sòlids, fomentant la pluralitat d’idees i, sobretot, sense prejudicis ideològics. El rigor científic exigeix que els debats públics més importants del país no es facin amb prejudicis.

Lamentablement, però, quan a Espanya es discuteix sobre la independència de Catalunya de seguida afloren les visions dogmàtiques i els discursos preconcebuts. “Espanya és i serà indivisible per sempre, la independència és impossible, la sobirania nacional és l’espanyola, els catalans estan adoctrinats, etc.”, diuen. Un seguit d’expressions dels qui creuen que aquests temes són sagrats i que, de cap de les maneres, podem qüestionar-los. També és trist, des d’un punt de vista intel·lectual, que s’analitzi qui té la culpa de l’augment del sobiranisme, en comptes d’estudiar quina és la causa del fenomen. Quan es parla de culpa i no de causa, es pressuposa que la ideologia independentista és nociva o dolenta. En definitiva, que té un culpable al darrere.

Una manera de superar els prejudicis s’aconsegueix fent un bon ús del llenguatge.  En comptes de parlar del problema català, és més respectuós i neutre fer referència a la qüestió catalana, i en comptes de qualificar el gir polític català dels últims anys com la deriva nacionalista, seria menys connotat descriure’l com l’evolució o el canvi que viu la societat catalana. Recordem que molts ciutadans de Catalunya pensem que la independència no és cap problema: és una fita, una oportunitat política, una eina per transformar el país. Un pensament que, segons la ideologia de cadascú, es pot recolzar o combatre amb arguments, però que, d’entrada, mereix un respecte.

Des de l’acadèmia es podrien rebatre més bé els prejudicis negatius del debat independentista. El prejudici més gros és aquell que relaciona la independència amb un deliri anti-democràtic. Si la independència és vista, només, com la bogeria del capità d’un vaixell a punt de naufragar a l’oceà, aleshores, el debat intel·lectual és pobríssim. Si se situa una ideologia legítima fora de la raó i de la democràcia, ja no es pot fer un diàleg serè i argumentat. Si es considera que els dos milions de persones que vam votar el 9-N i el 27-S, o tots aquells que hem sortit al carrer, ho hem fet perquè ens hem begut l’enteniment i que cometem una greu il·legalitat quan votem, és molt difícil pensar en una confrontació dialèctica de debò. I les universitats tenen el deure, crec, de demanar que els debats públics siguin d’alta volada.

Segurament la CRUE continuarà al marge de tot això. No m’hi fico, jo parlo en general. Des de la meva modestíssima condició de professor a Vic, em sembla que és bo insistir ―una i mil vegades― en una idea súper òbvia: totes les opinions són vàlides, però el debat ha de ser sense prejudicis. Des de les universitats ens hem de mullar i esmerçar perquè no hi hagi idees improcedents. Per evitar que ens diguin que algunes opinions estan fora del tauler de joc. Perquè no ens diguin més que és Espanya, sense comptar amb el parer dels catalans, qui decideix unilateralment les regles del joc de Catalunya.