Recordo l’any 2004 que treballava de periodista a l’Avui i em va tocar anar a cobrir l’obertura de  Banyoles com a Capital de la Cultura Catalana. El conseller en cap, Josep Lluís Carod-Rovira, -que va durar pocs dies en el càrrec ja que va dimitir després que es filtrés la seva reunió amb ETA a Perpinyà- va ser qui va presidir l’acte.  A diferència de moltes d’altres notícies volàtils que he narrat i oblidat, tinc ben present aquesta perquè, aquell mateix dia, vaig tenir una petita topada amb el cotxe. Un ensurt lleu, sense cap conseqüència important, que va contribuir a no esborrar de la memòria un dia de feina qualsevol.

Aquest pensament m’ha tornat a venir al cap, ara que ha arrencat amb èxit l’any 2016 en què la ciutat de Vic té l’honor d’ostentar el títol de Capital de la Cultura Catalana. Un programa farcit d’actes prou interessants. El visitant hi trobarà art, fotografia, música, lectures poètiques, debats, exposicions, cinema, audiovisuals, disseny, espectacles i moltíssimes iniciatives creatives o populars.

Felicito els organitzadors i a tothom que hi està implicat. Dit això, tinc la impressió que, un cop més, la capitalitat cultural catalana tindrà, en general a Catalunya, un ressò relatiu i limitat. Crec que l’esforç dels organitzadors i dels vigatans mereixeria més atenció mediàtica durant tot el 2016. I no en culpo només la premsa, ja que els catalans som especialistes en muntar festes que, de vegades,  no ens mirem ni nosaltres mateixos. Tothom qui organitza conferències ja sap el que costa omplir sales els dies que juga el Barça i que pesats es fan els parlaments  institucionals que només resten públic als actes. Després, però, vivim obsessionats com a país pensant, ingènuament, que el món sencer observa meravellat el gran esperit cultural de Catalunya.

No sóc tan ruc de pensar que aquest 2016 Vic celebrarà unes Olimpíades o que acollirà la cerimònia dels Òscars. Però també s’erra qui pensi que la capitalitat cultural de Vic és una mena de costellada o de foc de camp col·lectiu. Per destacar el seu valor cultural de primera divisió, esmento, per exemple, l’exposició del Museu Episcopal, que del març al juny aplegarà obra dels millors pintors catalans del segle XX: Dalí, Casas, Rusiñol, Brossa, Mir, Tàpies, Miró, Barceló, Ràfols Casamada, Guinovart i altres dels grans. També va ser de qualitat, molt digna i participada, la projecció de la cerimònia inaugural.

Ja veurem el que passarà i tant de bo m’equivoqui en els meus auguris, però d’entrada, dubto que sigui tema de portada en els mitjans generalistes ni que tingui gaire continuïtat en telenotícies nacionals. És el que succeeix sovint en el nostre país petit. Molt parlar de cultura i de nació, però després, les activitats que de veritat lliguen la nostra identitat amb el seu nervi popular en el teixit de ciutats mitjanes i petites del territori són de record fugisser. Excepte en la premsa local o més compromesa, o en articles escadussers com aquest, fruit de records anecdòtics d’un dia qualsevol a Banyoles ja oblidat per tots.