Vic i Manresa o Manresa i Vic. Són dues ciutats amb forta personalitat a la Catalunya Central. Com en tantes altres localitats del país que cooperen i que alhora competeixen al territori, les rivalitats històriques són sempre inevitables. ¿Qui no coneix l’aforisme Terrassa, mala raça; Sabadell, mala pell  ?, ¿o la pugna, somorta però que de vegades reviscola, entre la Bisbal i Palafrugell per la capitalitat del Baix Empordà? I, ¿entre Reus i Tarragona? , o ¿entre Barcelona i Madrid? Les disputes existeixen en el futbol, a les fires, pels aeroports, com a pol d’atracció al sud de la Mediterrània, etc., etc.

Les rivalitats són sanes per fer valer els lideratges, per aprendre dels altres i per ser competitius. Ara bé, si gratem una mica, sempre hi trobarem un pòsit històric de desconfiances. En el cas de Vic-Manresa, l’any 2013 la periodista Montserrat Ayala escrivia que han calgut set segles perquè s’anessin refent els ponts i se superessin els recels que va deixar el conflicte de l’any 1345, a causa de la construcció de la Sèquia. Les dues ciutats treballen avui juntes en temes estratègics com la federació universitària.

La història conta que el bisbe de Vic, Galceran Sacosta, no volia que la Sèquia que havia de deslliurar Manresa de l’escassetat d’aigua travessés les seves terres. El bisbe va castigar els manresans fins que va rebre un avís celestial, en forma de raig de llum provinent de Montserrat. Tot i que durant molts segles, a les escoles manresanes s’explicava aquest episodi de “maldat vigatana”, a la llarga, el temps ho cura tot. El roce hace el cariño, diuen.

En les rivalitats locals, també hi pesen els veïnatges. Per això, les aficions d’hoquei de Vic i Sant Hipòlit no s’estimen gaire: la llengua d’un mal veí pica més que un escorpí?  En qualsevol cas, la geografia compartida, l’afany per ser millor que l’altre, els interessos enfrontats o comuns, l’autoestima local i les enveges poden desembocar en competència sana. Però, al mateix temps, sovint deriven en batalles de campanar. És el provincianisme ―recorda Josep Pla―, de sobrevalorar el patriotisme local. Passa quan en un indret es vanten de collir els millors tomàquets del món, només perquè són seus.

Ignoro si avui queda res d’això en la relació Vic-Manresa ni si esclatarà un conflicte institucional el dia que la Generalitat faci les vegueries de debò. Al capdavall, el que compten són les experiències personals de cadascú. En el meu cas, essent professor de Vic i per circumstàncies de feina, aquest 2017 he tingut una relació puntual, interessant, reeixida i fructífera amb la vida cultural manresana. Dilluns 15 de maig vaig participar en un debat amb motiu del 30è aniversari de la revista El Pou de la Gallina, i sobretot, al llarg de tot l’any, estic compromès amb la reivindicació de l’Any Planes, en memòria al periodista manresà Josep Maria Planes, assassinat l’any 1936.

Després d’escoltar, fa pocs dies, les breus paraules de cortesia de la directora coral Rosa Maria Ortega amb motiu del premi Oleguer Bisbal, a la plana de l’Om a Manresa, em va agradar conèixer iniciatives manresanes que caldria exportar a tot arreu. Per exemple, el Cor Obert per aprendre català cantant.  El mateix diria de tantes altres iniciatives osonenques, com els Pastorets de tots colors, igualment molt positives per la cohesió social. Tanmateix, en tots els ordres de la vida, les persones ens hem de mirar les unes a les altres per aprendre a no desconfiar tant, és clar.