L'entrevista a l'alcalde de Vic, Albert Castells, publicada al diari Regió 7 els dies 22 i 23 de febrer, ha tornat a obrir el debat sobre la capital de la Catalunya central. En aquesta entrevista, signada pel periodista Jordi Morros, el màxim representant de l'Ajuntament vigatà admet el lideratge de Manresa en la futura vegueria. "Nosaltres reconeixem el paper de Manresa com a capital de la Catalunya central", declara Castells que alhora reivindica la "subcapitalitat" per a Vic. A més, hi afegeix: "La capital administrativa de la Catalunya central pot ser Manresa, però jo crec que les dues ciutats i totes les que conformem aquest país més rural en el territori, ens hem de creure un model descentralitzat i equilibrat. Manresa pot ser la capital de la Catalunya central, però Vic ha de tenir la capitalitat en el sentit de l'administració d'Agricultura i Ramaderia, que hi ha estat històricament. Crear diferents centres i equilibrar el país ens ha de donar el desenvolupament de totes les ciutats i el territori."
En la majoria de les discussions entre municipis impera sovint el discurs de la rivalitat, del greuge o de la queixa. En canvi, aquest cop, no és així. Des de Vic les declaracions de l'alcalde, més endavant matisades en el ple municipal, reconeixen una realitat i busquen la cooperació. Manresa té més demografia, un Palau de Justícia, el comandament dels mossos de la regió policial, la futura seu de la Generalitat en construcció i més projecció esportiva amb un equip a l'ACB. En contrast, Vic té bisbe -la religió encara pesa al segle XXI-, una tradició molt potent de mercats i fires i, sobretot, la capital d'Osona ha impulsat el creixement universitari amb el model federatiu de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC).
La qüestió ha arribat fins a l'últim ple municipal de Vic del mes de març en què s'ha aprovat per unanimitat una moció presentada per ERC, PSC i Vic En comú Podem a favor de la capitalitat compartida, de la distribució equitativa dels serveis territorials i del reconeixement de la singularitat de l'Alt Ter. Amb tot, la polèmica ha tingut poc recorregut més enllà de la sorpresa per les paraules de Castells al diari manresà que molts vigatans han trobat desafortunades. Aquests dies El 9 Nou ha publicat una anàlisi a doble pàgina sobre el tema i també un editorial que destaca la generositat i la voluntat d'allargar la mà de Vic dels últims anys. Igualment, altres articulistes del Bages han lloat Castells.
Queden lluny, per tant, els recels històrics entre les dues ciutats, fruit del pòsit avial que va deixar el trist enfrontament de l'aigua l'any 1345. A mitjan segle XIV, l'aleshores bisbe de Vic, Galceran Sacosta, no volia que la Sèquia que havia de deslliurar Manresa de l'escassetat d'aigua travessés les seves terres. El bisbe va castigar els manresans fins que, segons la llegenda, la ciutat va rebre un avís celestial en forma de raig de llum provinent de Montserrat que va travessar els vitralls de l'antiga església del Carme. La població va interpretar que el senyal volia dir que Déu es posava de costat dels manresans, cosa que va fer que el bisbat rectifiqués i deixés passar la Sèquia. Tot i que durant molts segles a les escoles manresanes s'explicava aquest episodi de "maldat vigatana", a la llarga, el temps ho cura tot.
La pugna soterrada entre les dues ciutats, que amb l'Eix Transversal se senten més properes, és avui relativa o de perfil baix, almenys de portes enfora. Si més no, de l'entrevista de Castells es desprèn 'fair play' o diplomàcia local. Potser és així perquè al capdavall no queda gaire poder en joc, un cop Manresa ja s'ha emportat la inversió de 24 milions d'euros per fer la nova seu de la Generalitat. D'altra banda, mentre continuïn vigents les Diputacions, mentre existeixin les quatre províncies catalanes, i fins que no hi hagi una llei electoral catalana pròpia en què Vic i Manresa surtin de la circumscripció de Barcelona, el debat només serà parlar per parlar. O bé, girarà al voltant de petites discussions sobre l'emplaçament d'altres dependències administratives generals.
El gran problema de fons de la política catalana, però, és que cap govern no s'ha cregut mai de debò Catalunya. La divisió entre Girona, Barcelona, Tarragona i Lleida és del tot artificial. Els polítics del país no tenen el mapa comarcal al cap. Fins quan tindrem diputacions, subdelegats del govern central i altres càrrecs o òrgans amb funcions duplicades que haurien de dependre només de la Generalitat? Per què ningú negocia de veritat a Madrid el traspàs de les Diputacions al govern català o a les noves vegueries?
