Joan Vaqué, de Sant Pere de Torelló, va ser l'últim mestre esqueller de Catalunya. Es dedicava a confeccionar esquelles de totes les mides per a animals de muntanya i per la seva condició de músic també n'afinava el to. Una mostra al Centre d'Estudis i Recursos de la Transhumància (Santa Eulàlia de Puig-oriol, Lluçà) que es pot veure fins a finals de juny, en recupera una trentena d'exemplars propietat del pastor i col·leccionista Ernest Sitges on se n'explica l'origen i els seus usos. Sitges destaca que les esquelles formaven una part inconfusible del paisatge sonor a muntanya des de temps pretèrits i malgrat que actualment la situació ha canviat molt, "es tracta d'un patrimoni que mereix ser posat en valor".
Les esquelles són un tipus de campana que es lligava al coll del ramat perquè els animals poguessin pasturar lliurement i que el pastor tingués clar on eren sense allunyar-se massa. Ernest Sitges, però, explica que més enllà d'aquest ús originari per tenir el ramat controlat, fossin lluny o darrere la boira, les esquelles també servien com a amulets. "Antigament, es creia que algú podia llançar encanteris als ramats, i les esquelles servien per apartar bruixes i encanteris", assenyala.
D'esquelles n'hi havia de diferents tipus i classes. Les grosses, explica Sitges, marcaven els camins ramaders i servien també perquè cada pastor pogués reconèixer les seves. Un altre tret diferencial de les esquelles també eren els collars on es penjaven, que es feien de fusta de pi i es decoraven amb diferents motius. Precisament, Sitges havia elaborat molts d'aquests collars, que ajudaven també a donar valor al conjunt. Alguns collars es deixaven del color de la fusta, mentre que d'altres es podien pintar. A la mostra se'n poden veure diferents exemples, identificats també pel tipus d'animal que les duia, fos una vaca, una cabra o una ovella.
"Les esquelles representaven la joventut", explica Sitges. "Quan veies un ramat esquellat era perquè el pastor era jove, se sentia orgullós dels seus animals, i tenia molta cura de les combinacions de les diferents esquelles", afegeix. Això, amb el pas del temps, "ha canviat molt", assenyala. Actualment, ja no és així "perquè no hi ha qui faci aquest tipus d'esquelles".
Vaqué, el protagonista de l'exposició, a més de fer-les es dedicava a arreglar-les. Anava per les fires d'arreu del país i s'emportava les que estaven fetes malbé per tornar-les a la fira de l'any següent un cop les havia reparat. Una de les particularitats que es pot veure a la mostra, precisament, són aquest tipus de reparacions. S'aprecien perfectament a l'esquella, però allò que distingia a l'esqueller era que la campana sonava perfectament un cop picat el metall i soldat de nou, destaca el pastor. "Ara totes sonen igual", lamenta Ernest Sitges. Un cop mort el darrer esqueller de Catalunya, les esquelles noves que es poden trobar es compren a Castella.
Les esquelles també marcaven les èpoques de l'any. Un dels moments més importants era per Sant Isidre, el 15 de maig, en què es posaven les esquelles més grosses, que donarien pas a l'entrada de l'estiu. En cas de mort en una família, les esquelles més bones es retiraven i es vestia els animals amb campanes més senzilles que havien de lluir durant tres anys, els que durava el dol, com a homenatge al mort.
Entendre la transhumància en el seu conjunt
Les esquelles i tot el que les envolta són un dels aspectes que conformen el ric món que representa la transhumància al país. Josep Salvans, altrament conegut com a Cuca i pastor d'Olost des de fa dècades, juntament amb l'associació Solc, va ser un dels impulsors del mapa dels camins transhumants que recorren el Lluçanès. La zona que s'emmarca entre Berga, Ripoll, Manresa i Vic disposa d'uns 200 quilòmetres de camins que gràcies al mapa que van elaborar durant dues dècades s'han pogut recuperar. Malgrat que cada vegada l'activitat transhumant sigui més escassa, es mostra molt orgullós de la feina feta i que ajudi a la seva preservació.
El Centre d'Estudis i Recursos de la Transhumància va obrir ara fa un any i, trimestralment, programa exposicions sobre qüestions al volant de la transhumància. "Vam escollir les esquelles perquè és un tema que dona molt de si i per fer una commemoració a l'últim esqueller de Catalunya, que tractava les esquelles com si fossin una obra d'art", explica Ingrid Vila, tècnica del centre. El trimestre següent l'exposició girarà al voltant de la llana i s'explicaran els seus usos, la transformació d'aquest material i la seva història.