El títol d'aquest article no és cap proposta seriosa, per descomptat. És tan sols una pregunta de broma. Més aviat, una ficció plantejada en forma d'hipòtesi inviable per provocar la reflexió arran de la polèmica viscuda a la festa major de Vic per la invitació del bisbat al president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, a l'ofici de record al patró Sant Miquel del Sants. Com és sabut, la visita d'Argüello es va suspendre per la pressió popular i després que les comparses expressessin el seu rebuig pel discurs ultraconservador de l'arquebisbe de Valladolid, contrari a l'orgull LGTBI i crític amb l'amnistia als independentistes catalans. Tot plegat, setmanes després que Argüello -oblidant la màxima evangèlica que pregona al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu- es fiqués en política partidista i demanés eleccions anticipades a Espanya en una conjuntura en què s'entreveu un triomf de la dreta espanyola si el PP i VOX sumen i fan fora els socialistes.
És obvi que a un home religiós de Castella, o d'allà on fos, tampoc no li passaria mai pel cap la idea esbojarrada del títol de l'article. Enmig de la litúrgia, les pregàries i les obligacions de govern del clergat, als prelats ni els pertoca ni solen anar mai a concerts de rock, ni tampoc se solen barrejar entre la cridòria dels joves. Esdevindria un autèntic marcià si acudís a una concentració festiva fora dels seus paràmetres; per l'ambient, per l'estètica, pel xoc generacional, per l'edat, pels referents ideològics, per la manera d'entendre la llibertat, pel catalanisme i per mil coses més... No és el cas, però insisteixo: hi desentonaria del tot, talment com desentonaria un okupa en el consell d'administració d'una multinacional, un indigent a Wall Street o com canta un gripau amb angines.
Cadascú ha de trobar el seu lloc i saber quan no és benvingut. Per una raó diferent, Argüello tampoc no hauria aportat res de bo a Vic per Sant Miquel. La catalanitat i la popularitat de la Festa Major a la capital d'Osona no encaixen amb els discursos més tronats i retrògrads de l'Església. La invitació al cap dels bisbes espanyols no era la millor opció si es buscava una figura amb què la comunitat se sentís representada. No és estrany, així doncs, que encara que finalment s'hagués cancel·lat la seva visita i la missa solemne, els assistents al seguici expressessin el seu enuig amb crits en contra el bisbe o a favor de la independència.
Significa això que l'Església, la catalanitat, el fet de sentir més popular dels veïns i el progressisme difícilment poden encaixar i trobar-se al món d'avui en què tot vira cap a la dreta extrema? No, no és això. No és veritat que no puguin coincidir. Només faltaria que una institució mil·lenària no pogués ser permeable als sentiments més diversos. Només faltaria que una minoria de creients més carques intentessis eclipsar la simbologia -des de la imatge de Sant Miquel dels Sants a Vic fins a la Moreneta a tot Catalunya- oblidant tot allò que representen per a la col·lectivitat i per al país. Això ho saben bé tant els cristians de base d'ordes religiosos compromesos amb els més desafavorits com el poble ras, de majoria agnòstica, atea o no practicant: els himnes, els símbols, les festes o la història ens pertanyen una mica a tots. Cal ser molt curós amb la manera com s'utilitzen.
Per fortuna, no és el mateix la jerarquia eclesiàstica que el ciutadà de peu pla. La diferència és que alguns, des de la base, saben fer encaixar les peces més allunyades. I d'altres, en canvi, des de la cúspide, ens volen fer creure que ells representen la totalitat de la base. El rei Felip, per exemple, no pintava res a Montserrat l'any del mil·lenari perquè la majoria dels catalans no ens sentim nostra la monarquia i perquè no oblidem que el 3 d'octubre del 2017 va recolzar el crit "¡A por ellos!" sense escrúpols. Com tampoc hagués pintat res Argüello el dia gran de Vic pels contravalors que traspuen molts dels seus missatges pretesament evangelitzadors.
En canvi -i torno al Cabró Rock-, el cantautor Lo Pau de Ponts sí que va saber casar, en el festival d'aquest mes de juny, dues coses tan aparentment distants: el Virolai i la joventut. "Rosa d'abril, morena de la serra de Montserrat, estel: il·lumineu la catalana terra, guieu-nos cap al Cel"; se sentia en un concert amb 44.000 ànimes després de crits d'independència. I tots somrient, sense desentonar, per sentiment de país sincer, amb ganes de passar-ho bé, amb alegria juvenil i sense cap to adoctrinador que volgués barrejar, com fan d'altres, allò que pertany a Déu i allò que pertany al Cèsar.