
«Moltes n’han mortes/en foc cremades/sentenciades/ab bon procesos/per tals excessos/en Catalunya». Així escriu el poeta valencià Jaume Roig el 1460 quina és la sentència per aquelles dones acusades de bruixeria al títol "L'Espill o el llibre de les dones". I és que Catalunya va estar a l'avantguarda europea de la caça de bruixes.
Els estudiosos calculen que al nostre país, només entre 1617 i 1622, van ser executades unes quatre-centes dones acusades de practicar els rituals demoníacs en qualsevol de les seves versions, des de nigromància a encanteris formulats pel mateix diable. Una negra estadística que una bucòlica població del Lluçanès, comarca natural a cavall d'Osona, Bages i el Berguedà, s'encarrega de recordar cada Tots Sants amb la Fira de la Bruixes, una festa concorreguda que ret homenatge a una tradició esotèrica que va fer estralls a la Catalunya profunda.
Un record per al cas de les tres bruixes
La data de la fira coincideix amb l'efemèride d'un dels judicis més ben documentats de la bruixeria catalana. La vista pública del Jurat del Lluçanès a tres bruixes el novembre de 1618. Segons explica Lluís Orriols al llibre "Les bruixes segrestades" (Ed. Rafael Dalmau, 1994), a Sant Feliu Saserra va aterrar en Cosme Soler, àlies Tarragó, un expert descobridor de bruixes -o així venia els seus serveis- ensinistrat en les tèrboles tècniques del Witch Finder anglès.
En realitat, Tarragó, anomenat el "Bruixot", era un ensarronador que segons les cròniques de l'època només amb la fama feia tremolar a les dones que simplement preparaven ungüents o collien herbes remeieres. L'expedient informa que Tarragó va capturar la terna de bruixes formada per la Gallifa, la Marquesa Vila i la Montserrat Fàbregas, anomenada la Graciana.
Els testimonis de les trapelleries recollits a les actes del cas de les tres acusades a hores d'ara descriurien quadres clínics més propers a la histèria patològica que no pas a la mà del diable. Per exemple, Marquesa Vila exercia de llevadora, això sí, de forma imprudent, sobretot quan un infantament desgraciat -habitual a l'època- a mans d'una curandera s'atribuïa a un acte de bruixeria.
La Marquesa va ser condemnada a la forca per receptar sang de gall a un nen que va morir poques hores després d'ingerir-la. Totes tres, després de l'audiència pública així com de la seva inspecció corporal -restaven nues davant el poble acusador- van ser sentenciades i penjades de la forca. Aquest succés marca cada Tots Sant de Sant Feliu.
Una història de culpables socials

Així ho entén l'antropòleg Marvin Harris, que interpreta que la persecució de la bruixeria no es basava en destruir-la sinó en crear-la, per evitar revoltes socials contra els poders polítics, religiosos o terratinents de l'època per la fam, la misèria i les malalties.
La importació a terres catalanes de l'escomesa del gremi dels bruixots respon segons els historiadors com mossèn Antoni Pladevall, autèntica autoritat en la matèria, a una assimilació de la culpabilització.
"La societat en general era flagel·lada per pestes, males collites, sequeres, inundacions, com la de 1617, i la mortaldat infantil, era castigada o aclaparada amb els impostos i les contribucions a les justícies senyorials o a la corona i era totalment impotent davant les malalties i les arbitrarietats de senyors i bandolers, i altres calamitats que es podrien esmentar. De tot això n’hi havia d’haver un culpable, algú que anés contra la societat cristiana o la religió, que, per a molts, més que una obertura d’esperit, era una espècie de resignació fatalista. El gran culpable de tot era, no cal dir-ho, el diable, pare i causa de tots els mals, el qual, per escampar la majoria de flagells que afectaven la societat, se servia dels seus amics o súbdits, les bruixes i els bruixots, que ocasionaven, a instigació del diable, les pedregades, les sequeres, les malalties, la mortaldat infantil i tots els mals que experimentava la societat cristiana" , explica Pladevall.
Les bruixes i la seva caça, un episodi fosc, escabrós i negre de la història catalana que s'ha perllongat en la memòria com una mena de tòtem popular que bateja festes, turons, places, gorgues i racons. I no sempre, per no dir ben poc, amb la col·laboració de la temuda Inquisició.
D'Altafulla a Igualada, de Vic a Cervera i fins al Lluçanès les bruixes van fer història. De fet, Sant Feliu Saserra reviu any rere any aquesta etapa sinistra de la història popular catalana. Al capdavall, hi tenen tot el dret ja que la darrera execució d'una bruixa a Catalunya es perpetrà en aquest racó poètic del Lluçanès. Fou al Serrat de les Forques, indret situat en un extrem del poble, on morí la Maria Pujol, la Napa, penjada i torturada va exhalar el seu darrer sospir malèfic, va ser un fred 8 de gener de 1767.