Un governador civil visita una escola en els anys inicials del règim franquista. S’acosta a un dels nens i li fa algunes preguntes del guió oficial: “Qui és el teu pare?”. “Franco”, respon. “I la teva mare?”. “Falange”, contesta ràpid el noi. El governador, satisfet, relaxa la conversa i introdueix altres preguntes fins que li diu al nen: “I què t’agradaria ser de jove?”. Davant del panorama dibuixat, l’alumne no dubta: “Orfe”.
Novembre del 1975. Franco agonitza. Ingressat a la Residència La Paz de Madrid, en estat de coma, amb catèters en braços i cames, entubat per tot arreu, de cop el dictador obre els ulls un moment. Al veure aquell espectacle entorn seu, exclama: “Queda inaugurada la XVII Fira Espanyola del Plàstic”.
Aquests han estat alguns dels Acudits contra Franco, un espectacle creació d’Eugenio Merino i Darío Adanti, produït per Teatro del Barrio (Premi Nacional de Teatre 2024) i la revista Mongòlia, i que s’ha pogut veure aquest dimecres a la presó Model. Adanti i l’actriu Ana Alonso han explicat el franquisme a través d’un seguit d’acudits que van proliferar com a reducte de llibertat clandestina contra una dictadura que va demostrar tenir, des del primer al darrer dia, un nul sentit de l’humor.
L’espectacle s’ha fet precisament un 1-O. Perquè el franquisme tenia també el seu 1-O. Aquest dia del 1936, el general Franco va ser designat pels seus companys de cop militar com a Generalíssim dels exèrcits i cap d’estat. Des d’aleshores, l’1-O va ser una data assenyalada pel règim. Era el Dia del Caudillo, que ha estat aquest el dia triat per l’Observatori Europeu de Memòries de la Fundació Solidaritat de la UB i el Comissionat Espanya en Llibertat per celebrar els 50 anys de la fi de la dictadura.
Després de l’espectacle, Merino, Adanti, Alonso i els historiadors Matilde Eiroa i Manel Risques han protagonitzat un diàleg que ha deixat clar que l’humor és un termòmetre social que ens posa davant les nostres realitats. Manel Risques ha assegurat que s’està vivint una època de retrocés i que acudits com els que s’han fet no serien possibles ara en molts llocs. Per exemple, en una societat com la nord-americana arran de l’atemptat contra Charlie Kirk.
Celebrar la mort dels dictadors
Adanti s’ha referit a l’humor com una expressió de la cultura popular, però que que també genera a vegades acudits masclistes o homòfobs, amb un fons reaccionari. Com també va haver un humor franquista. Per això el seu espectacle ha defensat la necessitat de preservar un “humor de resistència antifeixista”. Adanti, sense complexos, ha defensat que es pugui celebrar la mort de “dictadors que han matat milers de persones”.
L’ascens de forces ultres, amb els intents de blanqueig de les dictadures feixistes, ha estat molt present en l’acte, i Adanti ha invocat a l’"obligació ètica" de recordar a les noves generacions el que va ser el franquisme. Risques ha advocat per “transgredir les arts per poder interpel·lar la societat en uns moments com aquest”.
Ser un dictador i tenir sentit de l'humor són incompatibles. Però alguns estudiosos del franquisme han destacat el cinisme del dictador i una murrieria que mostra un caràcter que podia ser sardònic. Això explica algunes de les seves frases, com quan a l'escoltar el nom d'una víctima del règim, va deixar anar: "A aquest el van matar els nacionals". O quan en una conversa en què dos interlocutors parlaven de temes polítics, Franco els va tallar dient: "Faci'n com jo, no es posin en política".
Acudits contra Franco es pot veure al Teatro del Barrio de Madrid cada dia 20 de cada mes. Eugenio Merino ha explicat que també els han explicat al cementiri de Mingorrubio, on ara està enterrat el dictador després de ser foragitat del Valle de los Caídos, com també la seva dona, Carmen Polo, l’almirall Carrero Blanco o Carlos Arias. Allí, en el silenci sepulcral d’aquells que no van deixar descansar tot un poble, van fer una petita revenja contra un règim que no va tenir cap gràcia.
