Agustí Colomines: «Puigdemont ha fet el que tocava fa sis anys: dir 'aquí negocio jo'»

La cita amb Agustí Colomines (Barcelona, 1957) és al jardí de l'Ateneu Barcelonès, racó ideal per pensar i analitzar sobre el moment polític just quan es coneix l'acord per a la investidura entre Junts i el PSOE. Colomines acaba de publicar Amnistia i llibertat! (Rosa dels Vents), on a partir d'un episodi com la detenció dels 113 de l'Assemblea de Catalunya -ara se n'han complert els 50 anys-, recrea amb molta documentació què va suposar aquell moviment unitari de l'antifranquisme.  

Colomines, professor d'Història Contemporània a la UB, dirigeix la Càtedra UB Josep Termes d’Història, Identitats i Humanitats Digitals. Termes i Josep Benet han estat dos dels seus referents. Ha estat professor visitant a les universitats d'East Anglia (Regne Unit), Boston i Stanford (EUA). Va ser també director de la fundació de CDC CatDem (2007-2013), va liderar la Casa Gran del Catalanisme i va dirigir l'Escola d'Administració Pública. El va cessar el 155 i es va allunyar de la política institucional. 

Expliqui quina va ser la transcendència de l'Assemblea de Catalunya per a un lector que no hagi viscut en aquells anys.

Aquest és un país molt historicista, però que li interessa molt poc la història. És una cosa raríssima. Aquesta també és una gran diferència entre els polítics d'ara i els d'abans, que estaven més bregats. L'antifranquisme va ser una escola per molta gent, com també ho va ser el marxisme, que et va fer llegir moltes coses que, si no, no haguessis llegit. La principal transcendència de l'Assemblea de Catalunya és que va superar la Guerra Civil. La llàstima és que haguessin de passar tants anys perquè això fos així. No és fins a l'any 1971 que es crea l'Assemblea, el que vol dir és s'han passat molts anys discutint sobre el passat. L'anticomunisme era molt fort. A vegades pensem que vivim fora del món, però es vivia en la Guerra Freda. A Stanford vaig trobar molta documentació dels Estats Units sobre aquells anys. Jo era als Estats Units perquè estava treballant una biografia de Joaquim Maurín.

Una altra figura avui desapareguda.

Desconegut. El 5 de novembre feia 50 anys de la seva mort. Ara el curiós és que la CUP el vol recuperar, però sense tenir-ne massa idea. Perquè Maurín és el pare de les idees de Jordi Solé Tura sobre el catalanisme. Que la CUP el vulgui recuperar em sembla estrafolari. Maurín, a més, se'n va anar als EUA i després es va convertir en un anticomunista visceral. En allò que deia de la Guerra Freda, Maurín va dir que si els EUA havien de triar entre Franco i la Passionària estava clar a qui triarien. Si hi hagués hagut una forta oposició liberal o socialdemòcrata potser sí que haurien fet una altra tria, perquè des dels anys cinquanta a Washington pensaven en possibles alternatives. En la documentació que he remenat es parla molt de Gregorio López Bravo.

Home, López Bravo va ser ministre de Franco, era membre de l'Opus Dei i es definia com un liberal reprimit.

D'alguna manera, l'Assemblea de Catalunya representa aquesta oposició liberal. Però es dona el cas que no es podia canviar Espanya des d'una part. És una cosa que el catalanisme ha trigat molt a entendre. L'independentisme creix per aquesta convicció que té molta gent, que és impossible la reforma de l'Estat des de la perifèria. Però l'Assemblea de Catalunya és un pas fonamental perquè és realment unitària, va des del carlisme a l'extrema esquerra. És també territorial, per primera vegada s'estén pel territori i no és una cosa d'elits. I després hi ha implicat el teixit professional i civil, a través de col·legis professionals, associacions de veïns, sindicats clandestins. I en darrer lloc, s'aconsegueix sintetitzar en forma d'eslògan allò que es reivindica: "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia". Qui està en contra d'això queda molt al marge. Jo sostinc al llibre que això és possible perquè els comunistes canvien i adopten el principi del dret d'autodeterminació, i els independentistes també canvien, i es converteixen en vasos comunicants. 

"Puigdemont ha de tornar com un líder nacional, no de partit, amb un sentit mandelià"

D'alguna manera, el PSUC i grups independentistes es troben.

Sí, al PSUC hi havia gent que havia viscut la guerra, com Pere Ardiaca i Josep Solé Barberà, però la figura fonamental al partit era el Guti, que no havia viscut la guerra. I al Front Nacional de Catalunya, una figura important era Joan Colomines, el meu pare, que era un adolescent durant la guerra. Aquest és un factor important que ajuda a que l'Assemblea fos exitosa. És Joan Colomines qui demana, en la sessió constitutiva, un minut de silenci per la mort d'un treballador.
  
La classe obrera és molt present en el seu llibre. Va ser un actor important.

I sembla que no ho vulguem reivindicar, però l'Assemblea convoca actes pel Primer de Maig, s'implica en les mobilitzacions obreres. Intentar explicar l'antifranquisme sense l'agitació popular i de barri és impossible.   

El llibre aprofundeix en la famosa detenció dels 113, l'any 1973. Uns 113 que són força representatius de la diversitat de l'Assemblea. Les dones eren una minoria, però van tenir-hi un paper rellevant.

Sí, hi havia 95 homes i 18 dones, i he separat les dues llistes. Les dones, a més, les van passar pitjor que els homes, amb les monges Cruzadas de Cristo Rey a la presó de la Trinitat. La Magda Oranich en va parlar en l'acte que es va fer a Palau. Homes i dones. I estudiants, obrers, enginyers, metges, pagesos, tota mena de gent. Vells i nous catalans. Gent d'arreu. S'ha parlat molt del franquisme sociològic, però a Catalunya, gràcies a l'Assemblea, qui surt reforçat és l'antifranquisme sociològic. A nosaltres ens vencen els Martín Villa i els Sánchez-Terán perquè tenen la força de l'Estat, però des del punt de vista social predomina l'antifranquisme. Per això hi ha tanta gent aquí que no ha reivindicat que era franquista. A Espanya sí.

L'Assemblea de Catalunya va aconseguir un gran moviment unitari amb una plataforma reivindicativa de mínims. La millor manera de sumar forces no és aquesta? Ho dic perquè fa la sensació que dins de l'independentisme es pretén assolir fites a base de fixar objectius de màxims. Ho fan a l'inrevés?

Depèn a qui et dirigeixis. Si t'ho mires amb perspectiva, els tres elements que es reclamaven, Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia, eren de màxims en aquell moment. Tenien al davant un règim que havia reprimit, que havia fet una guerra civil, i s'estava intentant restituir una cosa que potser per nosaltres, els independentistes, per poc, però en aquell context era moltíssim. El problema de l'independentisme actual és que ha volgut fer dues coses a la vegada, com a la Guerra Civil, guanyar la guerra i fer la revolució, i això és molt difícil. Aquesta competició interna ens ha acabat matant. I aquí les culpes estan repartides. El que sí que crec és que la CUP, sent tan minoritària, ha acabat condicionant excessivament el ritme del que estava passant, i fent-ho de manera sectària.
 

"La CUP, sent tan minoritària, ha condicionat excessivament el ritme del que estava passant, i fent-ho de manera sectària"

Quin ha estat un dels seus principals errors?

Home, carregar-se el president Mas ha estat una bestiesa d'unes proporcions màximes. Pensaria exactament el mateix si s'haguessin carregat Oriol Junqueras. No pots avançar en una lluita eliminant persones perquè aleshores estàs restant. El problema no és si són objectius de mínims o no, sinó en com s'actua políticament. El que no hi ha en aquest país és sentit polític. El que diferencia Junts i ERC és l'acció política i ho volen plantejar en termes ideològics. Esquerra, que s'ha moderat, i Junts, que s'ha radicalitzat, són molt difícils de distingir ideològicament. Diria que l'Aurora Madaula [vicepresidenta de Junts] potser és més d'esquerres que el president Aragonès. 

Això em recorda el que es deia dels dos grans partits nacionalistes irlandesos, el Fianna Fail i el Fine Gael, que l'únic que els diferenciava era el molt que es detestaven. Però en un dels seus articles més recents donava més culpes a ERC que a Junts. 

Sí, per l'actuació la tardor del 2017. Jo he estat censurat per Junts i per Esquerra. A Junts no els agrada el que dic perquè no m'estalvio la crítica. Aquesta mena d'articulisme hooligan que es produeix en aquest país és tremenda. Com deia un professor meu de la facultat, castellà, Vicente Cacho Viu...

"No, home, no, ara no és el moment, ja vindrà!"

Molt important i molt arrelat aquí a l'Ateneu, per cert. Té un estudi sobre el catalanisme i el seu vincle amb Europa que és fonamental. 

Era membre de l'Opus Dei, però recordo que un dia em va dir al despatx, a mitjans dels vuitanta, que a Espanya s'havia de votar el PSOE i a Catalunya a CiU, perquè era el que era modern. Doncs això venia per una altra cosa que em deia: "Vostè fixi's en els exemples de més alt nivell, la realitat ja el posarà al seu lloc". Doncs jo ho intento. M'he pres la llibertat de pensar en Eugeni D'Ors o Josep Pla, escriure d'una manera lliure, punyent i analítica. Ja sabem que cada articulista té el seu públic i som com una mena de folklòriques. Però has d'intentar ser just. 

Però per què li donava més responsabilitat a ERC que a Junts?

Perquè Esquerra va ser la que va iniciar aquesta actitud de pensar que ara és el moment de fotre els altres independentistes. I no, home, no, ara no és el moment, ja vindrà! És com el tripartit, que recordo que jo m'hi vaig oposar molt i ara cal dir que, com a mínim el primer tripartit, era necessari.          

Sobre les disputes ERC-Junts no caldria també tenir en compte que una part del procés ve quan Convergència es fa independentista perquè ERC ja ho és i està creixent? En Convergència no hi va haver l'actitud pròpia del convers, que de cop es fa més radical que ningú?

No sé si és així. No nego que dins de CDC hi hagués gent com aquesta. Però fa molts anys recordo que una senyora em va aturar sortint del Museu de l'Exili i em va dir que fins que els convergents no es fessin independentistes no hi havia res a fer. I aquesta va ser en bona part la raó per la qual vaig acceptar liderar la Casa Gran del Catalanisme. Em va semblar que hi havia l'oportunitat de sortir d'una situació que a mi m'havia produït una gran incomoditat, que eren els pactes de CiU i Pujol amb el PP. Em va semblar un gran error i així ho vaig escriure i vaig signar un article fet per set persones a l'Avui, entre elles Albert Sáez, Pere Martí, Francesc-Marc Álvaro i altres, que es titulava Ara toca, president. I demanaven un acord amb Esquerra Republicana. Pujol sempre es defensava dient que no es refiava dels republicans, però no ho tinc clar. Artur Mas, que no era independentista, s'hi va anar convertint perquè la realitat l'ha anat convertint. Ell va plantejar una cosa gradual, cartesiana. Només es van equivocar en un moment en què van fer oportunisme pur i dur.

"Esquerra, que s'ha moderat, i Junts, que s'ha radicalitzat, són molt difícils de distingir ideològicament. Diria que Madaula potser és més d'esquerres que Aragonès"

Quan va ser?

Quan van convocar eleccions el 2012. Jo recordo que els vaig dir si creien que augmentarien la majoria havent fent les retallades que havien fet, obtenint rèdit d'una dinàmica independentista. No, home, no. El rèdit el va treure Esquerra. Jo crec que en aquell moment es van adonar que alguna cosa havien de canviar. I aleshores va venir el pitjor que li ha passat a Esquerra, que es diu Junqueras. 

El pitjor que li ha passat a Esquerra? No ho dirà pels resultats electorals.

Ho dic amb sinceritat. Junqueras els ha fet créixer. Potser sí que sense el seu lideratge ERC s'hagués liquidat, però una cosa és que ell hagi estat un salvavides, i una altra és que sigui un líder per a la independència o liderar un partit.

Què és el que no li agrada de Junqueras?

El seu sectarisme, que és molt alt. És un personatge molt sectari. I necessitem figures més dúctils. Carles Puigdemont és una persona que s'ha trobat amb un lideratge al qual crec que no aspirava. Un fet que també li ha generat molts dubtes. Però Junqueras sí que aspirava al lideratge i havia de ser més estadista. I si ho hagués estat, probablement ara seria el líder indiscutible.

Veu estadistes en el procés?

No gaires. Tots són com uns work in progress, individus que es van fent a mesura que van actuant. Tenen uns plantejaments estratègics o tàctics? Posen noms molt rimbombants a les coses, això sí, com estat major. Jo m'he trobat en reunions on jo era el més gran, amb 10 anys més que la resta. Fa 50 anys que estic al negoci i, com a mínim, que t'escoltin una mica també està bé. I veus que tots inventen la pólvora. 

"Junts buscava l'acord polític que li justifiqués trencar la promesa electoral que no votarien Sánchez

Puigdemont li sembla més estadista?

Bé, jo crec que els sis anys d'exili l'han forjat. I ha pogut fer una cosa que és molt important, que és aïllar-se del dia a dia tan histèric que vivim aquí.

Però ha intervingut molt.

Hauria d'haver intervingut més. Primer, posant ordre al seu partit. Junqueras això sí que ho ha aconseguit: disciplinar-lo. Fixi's que ara ha fet el que havia d'haver fet sis anys enrere, dir: aquí negocio jo.

Tenim acord finalment. No s'ha trigat massa?

Jo crec que no. 

No s'ha donat molt de temps a l'adversari, amb totes les reaccions que s'estan produint en l'àmbit judicial? 

Per què no capgira aquesta mirada? Nosaltres ens ho mirem com si haguéssim de salvar l'Estat o el PSOE. Nosaltres hem de veure què és el que ens convé a nosaltres. Hi ha una discrepància molt gran entre Esquerra i Junts, que és legítima. Esquerra ha arribat a la mateixa conclusió que Bildu, que és la que té el copyright, que per canviar Espanya necessites reforçar l'esquerra espanyola i això farà possibles uns canvis estructurals. Li costa poc pactar amb el PSOE. Junts, que ja ha arribat a la conclusió -esmenant una tradició històrica del catalanisme- que no hi ha remei, considera que aquesta aliança és circumstancial. Per tant, n'hem de treure rèdit polític. S'ha presentat l'acord polític, que és el marc, i ara falta tots els serrells de l'amnistia. Contràriament al que es deia, que Junts buscava bàsicament l'amnistia, el que buscava era aquest acord polític que li justifiqués trencar la promesa electoral que no votarien Sánchez. I això requeria temps. Diré una altra cosa: totes les mobilitzacions a Espanya han acabat afavorint l'independentisme.

"A l'exili, Puigdemont ha fer una cosa important: aïllar-se del dia a dia tan histèric que vivim aquí"

I això?

Perquè han afeblit la posició del PSOE. És com el pacte avançat d'ERC i el PSOE, que va donar un avantatge a Junts. Crec que aquí Bolaños es va equivocar.  

Això de dir que és igual el PSOE o el PP o de pensar que com pitjor, millor...

Jo no dic que com pitjor millor, sinó que Junts no distingeix qui és pitjor, si PSOE o PP. 

Però això no és relat? L'acord s'ha fet perquè Sánchez necessitava els 7 vots, però és imaginable un acord així amb el PP? 

Històricament, el conservadorisme espanyol a vegades ha obert més la mà que el jacobinisme espanyol. 

Vol dir? Li anava a preguntar si aquest acord d'investidura no qüestiona aquell lema que tan sovint es repeteix, citant Pla, que el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. Amb la dreta es va fer el Pacte del Majestic, sí. Però si anem a la República o a la Mancomunitat, es va fer amb un govern del liberal Canalejas. 

Això és com John Major. Tothom diu que va ser Tony Blair qui va posar les bases dels acords a Irlanda del Nord. Mentida, va ser el primer ministre anterior, el conservador John Major. 
 
Però això és al Regne Unit. 

I aquí igual. La Mancomunitat la va aprovar Canalejas, però la va preparar el conservador Maura. Les bases de l'administració local les va fer ell. 

Aquí no estaríem d'acord. Maura va fer la llei d'administració local, però quan es planteja la Mancomunitat, Canalejas l'aprova i els conservadors hi estan en contra. 

El que vull dir és que, ja en el context actual, el PSOE no va oposar-se al 155. Si s'hagués plantat, estaríem en una altra situació. Però ningú li va donar garanties a Puigdemont.

El procés ha generat moltes evolucions ideològiques. El 2006 vostè va ser un dels impulsors de la plataforma "Estatut, jo sí". 

Vaig ser-ne impulsor juntament amb la Rosa Cullell. Socialistes i convergents van idear la plataforma, el PSC va proposar la Rosa Cullell per conduir-ho i els convergents m'ho van proposar a mi. Felip Puig em va demanar si jo estava disposat a encapçalar això i jo em vaig adonar que el pas de Convergència a l'independentisme era a base d'estacions i aquella n'era una. Jo en aquell moment era assessor sotamà de Jordi Portabella, aleshores tinent d'alcalde de Barcelona. Vaig acollir-me a la frase del meu mestre, Josep Termes: "Soc tan radical que puc votar moderat". 

Es va picar els dits?

Home, professionalment em va costar la feina. Era director del Centre Unesco de Catalunya i Esquerra me'n va fer fora. 

Què va passar?

Van fer retirar 600.000 euros del departament de la Presidència al Centre Unesco. Jo vaig dir que deixaria la feina, però que tornessin a posar els diners. És el que va passar. Em vaig picar els dits? Sí. 

Vostè ha defensat la negociació entre Junts i el PSOE. No té por de tornar-ho a pagar?

No, ara menys. A més, soc funcionari espanyol [a la UB] i, si permet la humorada, Espanya "em protegeix" de qualsevol opinió política que tingui. El que m'ha passat és que he desaparegut dels espais públics des del 2016. Només sortia en un canal marginal que ha desaparegut, 8tv. I no culpo només a Esquerra, eh, també a Junts.

Com creu que ha de tornar el president Puigdemont?

Com un líder nacional, no de partit. Com un líder que va marxar per preservar una idea, com van fer tots. Jo crec que haurien d'haver marxat tots, però ara això és igual. Una de les seves missions ha de ser tenir un sentit mandelià.

De Mandela?

Sí. Amb un sentit elevat. Perquè aquest país necessita moltes esperances, optimisme.

Però ho veu factible, amb totes les batusses que hi ha hagut?

Ja es veurà quin serà el seu paper. Jo crec que la seva actuació serà limitada perquè també té dret a viure. 

Creu que l'independentisme ha d'actuar independentment del que passi als carrers d'Espanya? 

Passarà a Espanya el que hagi de passar independentment del que nosaltres fem. L'únic que ells voldrien és que baixéssim del burro. I del burro no en podem baixar.

Què seria baixar del burro?

Dir que volem un nou Estatut o renunciar a la unilateralitat. Que no es pot fer perquè és un patrimoni del poble. La desgràcia és que ho han convertit en una cosa partidista. Nosaltres el que hem d'aprendre és a fer política. L'independentisme n'ha d'aprendre. Un dels propòsits que vaig tenir a l'Escola d'Administració Pública no era simplement formar funcionaris sinó formar persones que poguessin prendre decisions polítiques. La llei de reforma que vaig proposar no va prosperar per la manca de reformisme dels mateixos que m'havien designat. 
 
Va estar a la Casa Gran del Catalanisme i va seguir molt de prop els canvis a l'espai convergent. Se sent un dels enterradors de Convergència?

Convergència s'havia de transformar. La corrupció va ser determinant. De fet, és un tret estructural del règim del 78. Tots els partits grans i amb poder han tingut casos de corrupció, el que passa és que els partits estatals s'han protegit més. Quan els partits catalans es posicionen per la independència tenint morts a casa, se'ls aixeca la catifa. I morts n'hi havia. Tots els qui estaven relacionats amb l'economia de Convergència no són aigua clara. No vull posar noms, però Convergència també ha tingut els seus Bárcenas. El que sí que em sap greu és haver-ho tingut al costat i no adonar-me'n. I que Mas no hagués tingut prou enteresa per fer net.

Què quedarà del llegat d'Artur Mas?

Una cosa que m'ha sorprès és la revalorització que molta gent està fent del personatge. Com a governant tenia serietat, però li va passar com a altres governants, que no són capaços d'endreçar el partit que els dona suport. I crec que es va equivocar seguint fil per randa els consells de Mas-Colell, que no és que no fossin bones sinó que eren inoportunes. Les retallades em van agafar a l'hospital i recordo que havien tret el iogurt i les galetes de mitja tarda. La gent estava indignadíssima. Havien tancat també la planta de dalt, però tothom parlava del iogurt. Li vaig dir a Mas i va quedar molt parat. Mas-Colell és un savi però un mal polític.

"No vull posar noms, però Convergència també ha tingut els seus Bárcenas. Em sap greu que Mas no hagués tingut enteresa per fer net"

Es revaloritzarà la figura de Mas?

Crec que sí. Ara se li està posant cara de senador romà. Però en aquest país fem coses rares i hi ha polítics que es retiren molt joves.

I amb una mirada d'historiador, com s'avaluarà Jordi Pujol?

El que va dir Paola Lo Cascio en la tesi que li vaig dirigir sobre els 23 anys de Pujol, quan no deia les coses que diu ara. Deia que era un dirigent que va construir un país pràcticament socialdemòcrata, va tenir un lideratge fort amb un partit molt porós que es va deteriorar i al final es va equivocar moltíssim. Ella té la tesi que en part comparteixo: mentre CDC va ser un partit ampli i nacional, la cosa va anar bé. Quan es va decantar, va resultar fatal. 

Què li queda a Junts de Convergència? Encara que ha dit que l'acord que ha tancat amb el PSOE és molt diferent dels pactes convergents, mostra alguna pervivència d'ADN convergent?

Tenen certa habilitat pel pacte. Continuen sent un partit territorialment bastant estès, i en això s'assembla bastant a CDC. I ideològicament a dins hi cap una munió de coses. De fet, ERC ha intentat copiar això, amb l'única diferència que fitxen persones de dreta i resulta que es converteixen en els més progres del món mundial, com són Carles Campuzano i Francesc-Marc Álvaro, amb qui érem amics i ara fa temps que no ens parlem.

"Em vaig sentir una mica mercenari quan dirigia la fundació CatDem"

Per què, això?

Entre altres coses perquè no es llegeix a ell mateix, i aleshores pren actuacions que no són coherents amb el que havia escrit abans. Tu no pots dir, encara que busquis títols comercials, que hem guanyat i després del 2017 dir que hem perdut. Sempre li deia que era un exagerat.

Ara, vostè a vegades ha estat molt sanguini.

Sí, és veritat. A vegades és un element reactiu. Per exemple, en el món universitari jo sempre m'he sentit desplaçat. Quan tots duien El País, jo portava l'Avui. Quan vaig entrar a la facultat, els sindicats independentistes pràcticament no existien. Però em sap greu haver perdut amistats. A la facultat a vegades et trobes amb companys d'història i no ens saludem. Quan vaig fer la presentació del llibre a l'Ona vaig voler que hi hagués en Joan Subirats, a qui conec de fa molts anys i representa una cosa política, en Miquel Sellarès, que en representa una altra, i l'Àngela Vinent, que representa en part el món socialista, tot i que ara és indepe. Hem de recuperar l'esperit de tertúlia del cafè de l'Ateneu. 

"No vaig necessitar que matessin Lluch per rebutjar radicalment la violència. Amb els bascos sempre he mantingut distància perquè no m'ha interessat mai res d'això"

Està bé això que diu.

En un meu llibre anterior,Tot el que el cor s'estima, una mena de dietari, hi explico el que em va dir una persona: que l'estat d'ira no és l'oposat de la calma, hi pot haver una calma irada però sempre ha de ser calmosa. Això m'ha costat molt d'entendre. Però he tingut una cosa clara que repeteixo moltes vegades: no vaig necessitar que matessin Ernest Lluch per rebutjar radicalment la violència. Amb els bascos sempre he mantingut una distància perquè no m'ha interessat mai res d'això. és que condemnés els GAL, és clar. O que denunciï la dispersió dels presos.     
 
S'ha sentit mercenari, alguna vegada?  

Sí. Em vaig sentir una mica mercenari quan dirigia la fundació CatDem, en adonar-me'n que alguns teníem un projecte i altres tenien al cap una altra cosa. M'he sentit utilitzat. M'han dit: "Vostè no sabia què passava? Doncs miri, no" [es refereix als casos Palau i del 3%, de finançament irregular de CDC]. El que sí que sabia és que mai vaig voler tenir la direcció administrativa de la CatDem. Només la direcció política. Em pagaven per la feina que feia. Però ells van jurar i perjurar que no tornaria a passar mai més el que en el fons va passar. Això a mi m'incomoda. Ja sé que en política no es fan amics, però en política no pots estar treballant amb algú que te l'està fotent.