El 10 de juny, dia de la constitució del Parlament, la imatge que oferien els diputats del PP volia donar pistes de per on anirien les coses al grup, incrementat de 3 a 15 membres a les eleccions del 12-M. Al costat del president del PP català, Alejandro Fernández, s'hi asseia Lorena Roldán, diputada per Tarragona i persona de la seva confiança. Era un senyal clar que l'exdirigent de Ciutadans, un fitxatge personal del líder conservador en el seu moment, tenia molts números per fer-se amb el càrrec de portaveu, que ja exercia en l'anterior legislatura. Però les coses han anat d'una altra manera. El portaveu serà Juan Fernández, tinent d'alcalde de Badalona i home de l'equip de Xavier García Albiol.
Roldán s'haurà de conformar amb el càrrec de portaveu adjunt, que compartirà amb un altre dirigent, Manuel Reyes, alcalde de Castelldefels. El resultat final pot interpretar-se com un joc d'equilibris intern, sense guanyadors ni perdedors, que escenifica la correlació interna. Fernández té 38 anys, és regidor a Badalona des del 2007 i en aquests moments és el primer tinent d'alcalde, el que el fa el braç dret d'Albiol, que d'aquesta manera aconsegueix fer valer que és un dels poders fàctics del PP català. Reyes, per la seva banda, és l'altre alcalde rellevant del partit i manté una bona sintonia amb una altra dirigent molt valorada a Génova com és Dolors Montserrat, que serà, per cert, un dels deu vicepresidents del Parlament Europeu.
Però la designació de Juan Fernández, proposada formalment pel president del PP català, ve després d'un fort estira-i-arronsa intern, en què qui ha estat cap de llista a les eleccions no ha pogut imposar qui era la seva candidata a portaveu. Un fet que, malgrat que la posició d'Alejandro Fernández ha sortit reforçada objectivament pels resultats obtinguts, aquest èxit no li és plenament reconegut.
Lorena Roldán aspirava a continuar com a portaveu. De fet, el líder del partit a Catalunya només podia mirar cap a ella si volia una portaveu fidel. La tarragonina és l'única dins del grup que pot ser etiquetada com a "alejandrista". La resta de diputats provenen de la resta de faccions internes. Juan Fernández i Rosa del Amo són persones del cercle pretorià d'Albiol. Reyes, Hugo Manchón i Alberto Villagrasa són persones properes a Montserrat i que ara tallen el bacallà en l'organització del PP a Barcelona, que presideix Reyes. Un altre nom destacat és Àngels Esteller, de l'entorn de l'exregidor Alberto Fernández. Tots ells se situen a prop de les directrius que emanen de la direcció d'Alberto Núñez Feijóo.
Ni amb un bon resultat, multiplicant per cinc els seus diputats, com ha repetit el mateix Feijóo des del 12-M per treure pit, ha pogut Fernández situar un dels seus com a portaveu. Com assenyalaven aquest dimecres membres del partit, Feijóo sap que haurà de cohabitar amb Alejandro Fernández. Aquí hi ha la clau de la decisió de Santi Rodríguez, secretari general dels populars catalans i home de Génova, de romandre al Congrés i no agafar l'acta al Parlament. La relació amb Fernández no és bona i s'ha volgut enviar un senyal amistós al líder tarragoní. Però d'aquí a deixar mans lliures a Fernández hi ha un abisme.
Génova no oblida les declaracions del polític català desmarcant-se de la línia oficial, en especial pel que fa a la política de pactes possibles amb Junts. En l'entorn del president del PP català s'havia assumit un full de ruta que passava perquè el seu líder tindria prou marge de maniobra per conformar equips. Però aquest no sembla que sigui l'horitzó previst per la direcció "gallega" del partit. Sortir-se de la disciplina és una cosa que Génova no està disposada a perdonar a Alejandro Fernández.