Una imatge del grup als anys noranta, quan van ser escridassats per ser catalans a Madrid.
31 d’agost de 1994. Plaza de las Ventas de Madrid. De sobre, gots de plàstic i altres objectes cauen damunt de l’escenari. Una xiulada monumental i crits de “polacos”.
Són els Sopa de Cabra, un dels grups d’èxit del rock català que el 1993 havia volgut fer les Espanyes amb el seu primer disc íntegrament en castellà, Mundo Infierno.
Han aconseguit ser teloners dels californians Red Hot Chili Peppers un gran concert amb milers de joves que no passen de la trentena, però la llengua dels seus discs anteriors els passa factura: indiferència absoluta durant els 45 minuts que dura la seva actuació, i més xiulades i insults en deixar l’escenari.
A Catalunya, però, el grup de rock encapçalat per Gerard Quintana ja havia rebut cops per tot el contrari, per fer un disc íntegrament en castellà. De fet, el 17 d’agost de 1991 els Sopa de Cabra ja havien tastat l’emprenyada del públic en un concert a Cardedeu per cantar alguns temes en castellà. Van rebre pedres, van pujar a l’escenari tres joves per intentar agredir Quintana i els van insultar.
Aquell 31 d’agost de 1994 pot situar-se la primera gran verbalització oficial de la catalanofòbia musical. “Havia anat consolidant-se el discurs que la normalització lingüística a Catalunya era, en realitat, una revenja de Catalunya, i per tant, tot allò que era en català tenia a veure amb una subvenció institucional. Ras i curt, a Espanya estaven convençuts que el rock català era un muntatge de la Generalitat, que ho imposava i ho pagava, però en cap cas no concebien que el català estigués recuperant el lloc que li pertocava després de tants anys de repressió. Aquest discurs era sòlid, perquè havia arribat fins i tot al públic d’aquell concert de Las Ventas, jove, progressista i ja educat en els valors democràtics”, argumenta Jordi Bianciotto, periodista especialitzat en música.
Aquesta catalanofòbia tindria una altra gran expressió el 10 de setembre de 1997, al mateix escenari la Plaza de las Ventas. El cantautor Raimon havia acceptat la invitació de TVE i el PP per a actuar en un concert en homenatge a Miguel Ángel Blanco. Raimon va cantar en català. Escridassades i xiulades, i la brunete mediàtica al damunt. Amb una excepció, la cadena COPE va defensar el cantautor valencià en una tertúlia. Però com han explicat en ocasions fonts properes al cantautor, ell sabia perfectament a què s’exposava quan va acceptar la invitació, i en cap cas no va ser una sorpresa.
Els progressistes es radicalitzen
Si bé catalanofòbia es verbalitza de forma més agressiva als anys noranta, una dècada abans ja tenia el terreny abonat, “quan comença a produir-se als anys vuitanta coincidint amb la normalització lingüística a Catalunya”, assenyala Bianciotto, perquè “els progressistes pensen que ja no cal defensar el català ni mostrar-hi simpaties perquè ja no està perseguit”. Així, si als anys seixanta i setanta cantants com Raimon, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet omplien recintes esportius a Madrid, mort el dictador, també moria la solidaritat amb els catalans. I de passada, també deixaven de ser moda els cantants estrangers, sobretot italians i francesos, que havien versionat els seus èxits al català. Jimmy Fontana va convertir ‘Il mondo’ en ‘El món’ l’any 1966.
Han passat gairebé quatre dècades, i Shakira ha cantat el ‘Boig per tu’. La reacció? Els paral·lelismes s’han de buscar a la dècada dels noranta, no pas als seixanta o setanta, durant el franquisme i la transició.
Raimon en un concert pocs mesos després de la mort de Franco.
