L'alineació de candidats i candidates a les eleccions del 12-M ja està completament definida. Només faltava que la direcció estatal del PP confirmés la candidatura d'Alejandro Fernández -envoltada de múltiples incerteses en els últims dies- per completar els noms que apareixeran en les paperetes dels comicis del maig, els primers que tenen les arrels en el post-procés. Les maquinàries dels partits van greixant la maquinària, per tant, per arribar en les millors condicions possibles a les eleccions i també a l'escenari de pactes que s'obrirà immediatament després.
Aquest és l'1x1 dels caps de cartell de les principals formacions, entre les quals repeteixen la majoria de les cartes protagonistes del 2021, i també dels qui aspiren a obtenir representació per primera vegada al Parlament. Fins el 8 d'abril es poden presentar les llistes completes.
Pere Aragonès (ERC): el repte de la reelecció
ERC va voler acabar aviat la remor de fons sobre el lideratge de Pere Aragonès i aquest gener, quan encara no s'intuïa l'escenari d'un avançament electoral al maig perquè el president de la Generalitat estava centrat a aprovar pressupostos, el partit el va ratificar com a candidat.Oriol Junqueras, encara inhabilitat fins que l'amnistia sigui efectiva, li va fer suport en el repte d'assolir la reelecció. Aragonès no hi tindrà fàcil. Tot i que el Govern intenta projectar els beneficis de la gestió republicana, l'erosió de governar pot passar factura a un candidat que ha patit la solitud parlamentària en la segona part de la legislatura. No parteix com a favorit en les enquestes i només una segona posició per davant de Carles Puigdemont -que les enquestes comencen a discutir- li atorgaria opcions d'aspirar a un segon mandat.
Salvador Illa (PSC): confirmar la condició de favorit
El candidat socialista ha provat de transmetre una imatge presidencialista en el seu trajecte com a cap de l'oposició, estratègia per afermar la condició de favorit, que certifiquen tots els sondejos publicats fins al moment. Aquesta és la segona vegada que Salvador Illa aspira a assolir el Palau de la Generalitat, després de la victòria estèril en vots de 2021. Compta amb el suport inequívoc del partit -com es va demostrar en el darrer congrés del PSC- i l'empenta de la Moncloa, però necessita més un triomf sòlid per no quedar arraconat altre cop pels pactes. Encara que no sumés majoria parlamentària, un resultat clar sobre la resta d'aspirants -Aragonès i Puigdemont- li facilitaria la investidura, que certificaria el final d'una etapa d'executius sobiranistes. El seu full de ruta passa per desplegar el cos de l'Estatut i passar pàgina al procés, sense concrecions en el finançament més enllà de millores en el marc del règim comú.
Carles Puigdemont (Junts): jugar-s'ho tot al retorn
Per tercera vegada des del 2017, l'expresident lidera la llista a les eleccions catalanes. Aquesta vegada, en la línia del que va prometre en plena vigència del 155 però amb les garanties que aporta l'amnistia a nivell legal, Puigdemont s'ha tornat a comprometre amb el retorn en cas de tenir els suports suficients per ser investit. La candidatura del líder moral del partit permet a Junts competir de tu a tu amb ERC i aspirar a menjar terreny a Illa; de fet, la campanya està dissenyada com un cara a cara entre el cap de files del PSC i l'expresident. Sota l'epígraf de la restitució, Puigdemont agafa la bandera -com els republicans- del referèndum acordat, sense concretar les alternatives, i de la negociació exigent amb el PSOE en el nou escenari a Madrid.
Laia Estrada (CUP): mantenir-se en plena redefinició
Les eleccions han agafat els anticapitalistes en ple procés de redefinició, l'anomenat procés de Garbí, que va arrencar després d'un mal resultat a les municipals i de quedar fora del Congrés dels Diputats. Amb la tria d'Estrada, diputada tarragonina aquesta legislatura, s'agafa la bandera del canvi de model en comparació exhibit per ERC a la Generalitat, a banda del pedigrí independentista que se li pressuposa sempre a la CUP. La candidata ha estat una de les veus més actives al sud del país en contra del Hard Rock, el projecte que els comuns van esgrimir per tombar els pressupostos. En un context de dificultats per reeditar la majoria independentista, el resultat de la CUP -el 2021 va obtenir nou escons; les enquestes els pronostiquen un lleuger retrocés el 12-M serà clau per determinar quines aliances es poden bastir al Parlament.
Jéssica Albiach (comuns): l'aspiració del tripartit
La presidenta del grup parlamentari d'En Comú Podem repeteix com a cap de llista dels comuns, ara sense el suport de les restes de Podem, partit divorciat de Sumar i les seves formacions aliades. Jéssica Albiach és un dels valors segurs de l'espai polític capitanejat per Ada Colau: és la seva veu a la política catalana i exerceix com una de les tres coordinadores de Catalunya en Comú. Escollida sense discussió com a candidata, té el repte de millorar els vuit diputats dels comuns, que en l'última legislatura han estat essencials per aprovar alguns dels pressupostos d'Aragonès. No ha passat el mateix amb l'últim projecte de comptes, desencadenant de l'avançament electoral. Projectats pels adversaris com la peça que ha fet decaure els pressupostos de la Generalitat, l'Estat i l'Ajuntament de Barcelona, els comuns aixequen la bandera del govern d'esquerres per obtenir centralitat, però les seves decisions a la política catalana i barcelonina compliquen les aliances que desitgen.
Alejandro Fernández (PP): triplicar escons després de la incertesa
Després de dues setmanes d'especulacions, reunions, alternatives sobre la taula i nervis tant al PP català com a Génova, finalment Alberto Núñez Feijóoha escollit Fernández com a candidat. Tots dos aparcaran les diferències en un acte previst per aquest dimecres a Barcelona. El cap de files dels populars al Parlament ho té tot de cara per obtenir un gran resultat: ara només té tres escons -el pitjor resultat de sempre a Catalunya-, i podria arribar a triplicar aquexta xifra. En campanya, es projectarà com el candidat espanyolista de referència i multiplicarà els atacs no només contra l'independentisme, sinó també contra el PSC i contra el PSOE per l'amnistia. Un bon resultat del PP sempre és un mal resultat per als socialistes.
Ignacio Garriga (Vox): la ultradreta castigada pel PP
És la mà dreta de Santiago Abascal a Vox -exerceix com a secretari general del partit ultra a escala estatal- i repeteix com a candidat als comicis al Parlament. En les eleccions de fa tres anys, Ignacio Garriga va fer irrompre l'extrema dreta espanyolista amb 11 escons, un pes parlamentari que no ha servit per exercir cap influència, més enllà dels estirabots dels seus diputats. Les aspiracions de Vox, amb protagonisme perifèric ara mateix a la política espanyola, poden quedar lesionades per l'ascens del PP, que aspira a queixalar vots al centre i la dreta de la seva frontera d'electors.
Carlos Carrizosa (Cs): pedigrí espanyolista per sobreviure
Fins a l'últim moment, el PP i Ciutadans van intentar una coalició que els permetés abanderar tot l'espanyolisme al Parlament. El fracàs de les converses suposa que el partit taronja té l'oportunitat -l'última- de sobreviure com a projecte polític. Amb només sis escons a la cambra, una trentena menys dels que va obtenir Inés Arrimadas el 2017, Carrizosa intentarà salvar els últims mobles del naufragi de Ciutadans. Les enquestes els situen fora, però intentaran apel·lar al pedigrí exhibit durant anys com a avantguarda política contra el procés català.
Jordi Graupera (Alhora): entrar per girar full del 2017
Diu Clara Ponsatí al seu llibre Molts i ningú (La Campana, 2022) que conèixer Graupera -en un acte a la fundació CatDem, vinculada a Convergència, fa 12 anys- va ser "amor a primera vista". Ara comparteixen projecte a Alhora, un partit independentista de nova creació que també intenta enarborar els valors d'una nova manera de fer política. El fet que ja no sigui el 2017 també els ha obligat a triar noves prioritats al marge del procés -són molt crítics amb com es va gestionar des del Govern, del qual formava part Ponsatí-, com ara la llengua o la demografia. El precedent més similar, el de Primàries a les municipals del 2019, no va tenir representació a l'Ajuntament de Barcelona, del qual Graupera aspirava a ser alcalde.
Sílvia Orriols (Aliança Catalana): la veu de l'extrema dreta sobiranista
L'alcaldessa de Ripoll finalment serà cap de llista d'Aliança Catalana al Parlament. Era sabut que el partit es presentaria als comicis, però quedava per certificar que la seva líder en seria la candidata, com li reclamaven els que li havien transmès el seu suport en els darrers mesos. Sílvia Orriols aspira a congregar, ara a la cambra catalana, el vot descontent amb els partits independentistes. I ho pretén fer amb un discurs abrandat en relació al conflicte amb l'Estat i un missatge xenòfob en la carpeta de la immigració. Emulant els cànons d'altres formacions ultres europees amb un discurs discriminatori envers els migrants, Orriols intentarà que l'extrema dreta d'arrel catalana es faci un lloc en la política nacional. El forat que aconsegueixi pot erosionar opcions sobiranistes de centre-dreta, com Junts.