Els partidaris i detractors de la independència es troben en un empat tècnic, segons el baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) fet públic aquest divendres. Les dades revelen que el percentatge de catalans que volen la independència se situa en el 44,9%, mentre que els que no es queden en el 45,1%. Si es comparen aquestes magnituds amb les reflectides per l'anterior baròmetre, l'independentisme pot tenir la temptació de creure que retrocedeix, ja que el nombre de partidaris de l'estat independent ascendia el juliol fins al 47,7%, més de cinc punts per sobre dels seus detractors, que es quedaven en el 42,4%. Què ha passat des de llavors perquè es reduís aquest avantatge en tan poc temps? O, mirat des d'un altre punt de vista, realment s'ha produït un sorpasso -per la mínima-? Alguns elements poden fer dubtar d'això, i aquí n'assenyalem cinc:

1. Les dades, millor en perspectiva: L'empat entre el sí i el no a la independència no és res nou i, si bé pot semblar que hi ha hagut un cert retrocés respecte el juliol, analitzar les dades en perspectiva ajuda a fer una millor anàlisi. I, tenint en compte tots els baròmetres del CEO fets públics des que es va celebrar el procés participatiu del 9-N fins ara, es visualitza perfectament que el que hi ha en realitat és un empat tècnic permanent, més enllà que en un o altre sondeig el nombre de partidaris o detractors creixi alguns punts, ja sigui per una qüestió política conjuntural o a causa d'una variació en la selecció de la mostra (com es veurà posteriorment que pot ocórrer). Així, de l'empat reflectit el desembre de 2014 (45,3% de no i 44,5% de sí), es va passar a un suport de fins a set punts de diferència a favor dels contraris en tan sols mig any (50% de no i 42,9% de sí), però llavors va tornar a visualitzar-se un empat fins que el juny el sí semblava que feia un pas endavant. Segurament, però, aquell baròmetre era el que trencava una tendència que sembla immutable, i no el darrer fet públic aquest divendres.
    2. La clau serà la mobilització: Amb un panorama tan ajustat, l'element clau que pot fer decantar la victòria cap a una banda o altra és el grau de mobilització de cada espai polític. I si alguna cosa ha demostrat l'independentisme és que està musculat al carrer i amb capacitat per moure gent sense excessives dificultats, cosa que pot ser un element per a l'optimisme per als independentistes. Cada 11 de setembre s'evidencia la seva força, però també es pot constatar la diferència quant a la incidència social comparant l'èxit la concentració del 13 de novembre contra la judicialització de la política amb l'escàs magnetisme de la mobilització unionista del 12 d'octubre.

Ara bé, de celebrar-se el referèndum, el seu resultat no es determinarà pel nombre de gent que faci campanya (un element que pot influir en el comportament electoral), sinó en la quantitat de persones que s'acostin a les urnes. I el cert és que els independentistes estan més acostumats a anar a votar que els unionistes. Agafant de referència les eleccions del 27-S -les catalanes amb una major participació de la història i ja plantejades en clau plebiscitària-, el 49,1% dels enquestats que asseguren que van anar a votar volen la independència, mentre que el 42,5% no. En canvi, només el 26,8% dels que reconeixen que no van votar en aquells comicis defensa la independència i el 56,4% la rebutja. Si l'unionisme no aconsegueix mobilitzar més els seus partidaris, per tant, els favorables al sí tenen un notable avantatge. 

Cal tenir en compte que, entre els enquestats que reconeixen no haver votat s'hi troben tant abstencionistes com catalans que el 27-S tenien menys de 18 anys. El col·lectiu jove, però, és força més independentista que la mitjana (50,9% pel sí i 37,9% pel no, en el grup d'edat d'entre 18 i 24 anys), motiu pel qual, si aquest cop també voten nous catalans que ja poden fer-ho, poden augmentar encara més les expectatives de l'independentisme.
 
3. Cert èxit en el procés de seducció dels "comuns": Un dels objectius prioritaris de l'independentisme, des que el 27-S va ser incapaç d'aconseguir la majoria dels vots, és mirar d'acostar els "comuns" a les seves tesis, atès que és l'únic espai que no s'ha mullat a favor o en contra de la independència i que defensa el dret a decidir. Depenent del que facin els seus votants, per tant, poden decantar balances. La judicialització de la política que protagonitza l'Estat, així com alguns gestos amb el referèndum, sembla que acosten puntualment els dos moviments, per bé que discrepàncies amb els pressupostos o en relació a la governabilitat de l'Ajuntament de Barcelona impedeixen que aquest acostament doni fruits consistents.

Sigui com sigui, els seus votants del 27-S cada cop prenen més partit. Si s'analitzen els tres baròmetres del CEO d'aquest any, el nombre de "comuns" indecisos ha anat caient progressivament, del 22,2% al 12,4%, mentre a la vegada el nombre de votants seus a favor de la independència ha anat creixent lentament del 15,5% al 27,2%. El nombre d'electors de Catalunya Sí que es Pot contraris a l'estat independent, al seu torn, va caure inicialment, però després s'ha recuperat una mica, tot i que encara es troba cinc punts per sota del primer baròmetre.

Aquestes dades, però, cal agafar-les amb certa precaució, atès que el record de vot que té Catalunya Sí que es Pot (13,5%) és força superior al vot real que va obtenir (6,67% del cens), cosa que pot significar que alguns electors d'En Comú Podem de les estatals -més nombrosos i de perfil més sobiranista- poden recordar erròniament que van donar suport a la coalició liderada per Lluís Rabell quan realment no ho van fer i, d'aquesta manera, fan més imprecisa la comparació de resultats.
 
4. Un context peculiar per a l'enquesta: En les enquestes, sempre hi ha elements de context que decanten alguns indecisos cap a una o altra posició, però sense consolidar la seva opinió definitivament. Per tant, cal preguntar-se quins elements polítics envoltaven el període en què es van fer les entrevistes, malgrat que és complicat determinar quins elements van influir i de quina manera. En aquest cas, el treball de camp es va realitzar del 17 d'octubre al 3 de novembre. Que va ocórrer aquells dies? El 23 d'octubre, quasi a l'equador de les entrevistes, el PSOE va decidir abstenir-se a la investidura de Mariano Rajoy, tot i que la decisió ja s'olorava els dies previs. Així, doncs, aquells que responien que no volien la independència ho feien en bona mesura sabent que seguir a l'Estat implicava continuar amb un executiu central dirigit pel líder del PP, però havent escapat de la crisi institucional que suposa la repetició d'eleccions motivada per la incapacitat d'acord a les Corts.

Així mateix, aquelles setmanes se succeïen a Catalunya els retrets entre el PDECat i la CUP per la política fiscal que havien d'incloure els pressupostos del 2017. Un nou episodi de xoc intern en el bloc independentista després que el debat de política general ratifiqués l'entrada del referèndum en el full de ruta sobiranista. Aquesta pugna va restar atractiu a l'aposta independentista? Costa de determinar, però convé no ignorar aquests i altres elements que bé poden explicar que el sí o el no pugin o baixin algun punt.

5. Una mostra amb més castellanoparlants: La tria de la mostra és un element també clau a l'hora d'analitzar els seus resultats, sobretot pel que fa a preguntes binàries i que generen tanta divisió com el desig d'independència, les quals -a diferència de la projecció de vot en les eleccions- es publiquen amb les dades tal com es recopilen i sense cap cuina prèvia que eviti desviacions. Tot i això, no sempre és senzill determinar fins a quin punt ha influït o no la preponderància d'uns perfils o altres entre els enquestats. Per sort, no és el cas que ens ocupa, ja que hi ha algunes variables de qui respon que permeten preveure quines seran algunes de les seves respostes quant a l'horitzó nacional. Així, és evident que, quan l'enquestat es confessa votant de Junts pel Sí o la CUP, es pot pensar amb poc risc a l'error que també apostarà per la independència quan se li pregunti pel seu encaix preferit amb l'Estat. Altres variables no polítiques, però, també permeten fer aquestes relacions.

Així, per exemple, malgrat la tasca que fa Súmate o l'elecció de candidats com Gabriel Rufián, encara ara aquelles persones que tenen el català com a llengua pròpia (molts cops per herència familiar) tenen força més opcions de ser independentistes que un castellanoparlant, així com algú que nacionalment se senti català, per molt que els independentistes intentin allunyar el seu argumentari de la qüestió identitària. Per posar-hi dades, un 77,6% dels que confessen tenir el català com a llengua habitual volen la independència i només un 15,8% no. Un 68,2% dels que demanen fer l'enquesta en català també en són partidaris i només el 24,1% en són detractors. I la llengua i la identitat pròpies no són elements que canviïn tan ràpid com ho puguin fer les preferències polítiques, d'un baròmetre a un altre.

I en aquest àmbit, les diferències quant a la mostra són evidents entre el segon baròmetre del CEO (fet públic el juliol) i el tercer (el d'aquest divendres). El nombre d'enquestats que prefereixen respondre en català cau del 54% al 48,7%, el percentatge que diu tenir el català com a llengua habitual es redueix del 46,3% al 41,3%, i la identificació nacional com a més català que espanyol o com a només català passa de sumar el 52% de les respostes a només el 46,6%. És evident que aquests canvis en el perfil dels enquestats han de tenir repercussió en el resultat del sondeig. En tot cas, segons l'informe de política lingüística 2015 fet públic aquesta setmana, el català no és la llengua habitual del 46,3% dels catalans (com assenyala el segon baròmetre), ni del 41,3% (com apunta el tercer), sinó del 36,4%. Tot i això, aquest darrer percentatge està calculat sobre el padró i, per tant, inclou els catalans sense la ciutadania espanyola (en canvi, no hi ha cap membre d'aquest col·lectiu que hagi respost l'enquesta del CEO), els quals caldria veure si podrien votar en un eventual referèndum i, de poder fer-ho, si exercirien aquest dret i com (el sentit del vot no estaria influït a una identificació amb el castellà o amb l'Estat).