El PP de Catalunya ha començat el curs polític amb un inusual bon clima intern. L’estiu va començar amb el congrés que va recosir les esguerrades domèstiques, amb la reelecció pactada d’Alejandro Fernández, i una direcció amb presència de totes les famílies de la formació. El moment polític a Espanya, amb un govern de Pedro Sánchez molt desgastat i un escenari electoral amb bones perspectives, es conjura per fer d’argamassa d’un PP que ja olora la Moncloa. Dins del partit, però, hi ha qui assegura que es tracta d’una “cohesió interessada”. Ara toca fer bondat.
Alejandro Fenández recupera la seva quota
La realpolitik amb què l’equip d’Alberto Núñez Feijóo i Fernández han sabut resoldre les seves diferències ha donat marge de maniobra al reelegit líder dels populars catalans. El tarragoní va entendre els senyals que emetia Génova en vigílies del congrés i va haver d’admetre que el secretari general havia de ser algú beneït per Génova: Juan Fernández, home de Xavier García Albiol. Tampoc va poder situar Daniel Serrano de cap del poderós comitè electoral, lloc que va ser per a la incombustible Dolors Montserrat. Juan Fernández, el nou número dos, s’ha llançat a fer territori amb intensitat, pensant sobretot en les municipals.
Però Fernández va poder constituir una direcció amb molta gent seva. Daniel Serrano, Eduardo Bolaños, Isaac Martín o Alfredo Bergua van estar entre els 22 elegits pel conclave, que vol dir que no poden ser cessats abans d’un altre congrés. Bergua és responsable d’organització, un lloc clau. En cas de crisi interna, els “alexandrins” es farien escoltar a la direcció. A més, hi ha la percepció que quan es facin les llistes electorals, els afins al líder tindran la seva quota.
Els diputats catalans al Congrés: Tellado vol fer net
De cara a les properes eleccions espanyoles, es preveu una àmplia renovació a les llistes catalanes del PP. La brama -amb base real- que circula pel partit és que a Génova, en especial el secretari general, Miguel Tellado, vol sang nova. Hi ha insatisfacció amb alguns d’ells, inclòs Nacho Martín Blanco, que va ser cap de llista després d’abandonar Ciutadans. Alguna intervenció seva al Congrés va molestar la direcció, al considerar que no havia llegit el programa del PP. Pocs creuen que seguirà de cap de llista.
Un altre diputat, Agustín Parra, estaria a la corda fluixa. A Santi Rodríguez molts el veuen fora, en aquest cas perquè estaria ja de retirada, després de deixar la secretaria general del partit a Catalunya. Un nom que és avaluat per ser en algun lloc a la llista al Congrés és Juan Milián, ara mateix senador autonòmic.
Comencen els moviments pel "ministre català"
Els ànims estan prou alimentats com perquè ja es comenci a especular, de moment sense noms clars, sobre qui podria ser el "ministre català" en cas que Feijóo pogués formar govern. S’intentarà el fitxatge d’alguna figura vinculada al teixit empresarial, com va ser Josep Piqué? En el passat havia aparegut el nom de Javier Faus, expresident del Cercle d’Economia. Ara hi ha qui pensa més en militants del partit.
Durant un temps, s’apuntava el nom de l’eurodiputada Dolors Montserrat, que ja va ser titular de Sanitat. Com apunta un militant del PP molt càustic, “ho té tot, és dona, catalana i obedient”. Ara el seu nom sembla tenir menys força, tot i que és una política que sap maniobrar. Encara es recorda la rapidesa amb què va canviar de posició quan el xoc entre Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso. Després de manifestar suport explícit a Casado, va recular.
En tot cas, el context en què Feijóo pot ser president tindrà poc a veure amb el de José María Aznar i els pactes del Majestic del 1996. Aquest cop, si hi ha majoria PP-Vox, el catalanisme moderat restarà fora de l’equació. De moment, al PP català comencen a fer números. La victòria és un elixir.
