Aquest diumenge, Madrid serà l’escenari -mai millor dit- de la celebració de la Festa Nacional d’Espanya. Denominació establerta per un govern socialista el 1987 i que volia posar fi a un debat inacabable sobre un nom sempre controvertit i que mai ha congregat la unanimitat. L’antiga Festa de la Raça, després dita de la Hispanitat, requeria una revisió. Però no ha perdut mai el seu component ranci i patrioter. La Hispanitat del 2025 arriba, a més, en el moment de més alt voltatge polític a l’estat en les darreres dècades, el que augura mobilització de la dreta i cridòria contra Pedro Sánchez. Aquest és el panorama abans de la desfilada militar que els monarques espanyols presidiran.
El PP ayusista, en la seva salsa
Aquest 12 d’octubre arriba en un clima crispat com mai, però amb un Sánchez que ha recuperat capital polític les darreres setmanes. L’onada de protestes per Palestina ha posat el lideratge d’Alberto Núñez Feijóo a la defensiva. La reaparició de l’avortament en el debat públic també ha anat a la contra del líder conservador, que es veu contraprogramat contínuament per una Isabel Díaz Ayuso cada cop més inquieta.
El cas contra la seva parella, Alberto González Amador -serà jutjat per suposat frau fiscal i se l’investiga per suborn a un directiu de Quirón-, pressiona Ayuso, que ha fet d’un suport encès a Israel i al rebuig al registre d’objectors a l’avortament (“que vagin a avortar a un altre lloc”) camps de batalla. La Hispanitat també és una bona bandera per ella. La conselleria d’Educació ha ordenat als centres escolars que programin una Setmana de la Hispanitat, basada en “la història de l’encontre entre dos pobles”. Una iniciativa que ha generat estupor en la comunitat educativa, on els sindicats han titllat de “franquista” l’enfocament. Però Ayuso ha organitzat nombroses activitats les darreres setmanes, inclòs un concert de Gloria Estefan, i ha fet de l’Argentina de Javier Milei el país convidat.
La pugna per Little Caracas
El PP madrileny té afany per reforçar els missatges durs del nacionalisme espanyol i l’"americanisme" és una altra guerra cultural que vol guanyar. Però els interessos són també electorals i ben tangibles. L’increment de la colònia llatinoamericana a Madrid, especialment veneçolana, és perceptible a Salamanca i els Jerònims, el Madrid més patrici. Aquí explicàvem la incidència de l’anomenada Little Caracas: fins a 100.000 veneçolans d’alt nivell econòmic s’han establert als barris alts de la ciutat els darrers anys.
Els populars no es poden dormir. Tenen un competidor que juga fort per apoderar-se del mercat llatí. Vox treballa a fons el terreny de la dreta americana a través del Fòrum Madrid i si Ayuso convida Milei -i l’ha guardonat amb la Medalla d’Or de la Comunitat-, els de Santiago Abascal en són aliats preferents. Aquests dies, però, PP i Vox celebren alhora la concessió del Nobel de la Pau a l’opositora veneçolana María Corina Machado. A la vegada, PP i Vox pugnen per un discurs antiimmigració mentre Feijóo proposa visats per punts que prioritzin els migrants “més propers culturalment”, en un gest ambigu envers els procedents d’Amèrica Llatina.
L’"altra" Amèrica també es vol fer sentir
El discurs embafador de l’encuentro ja no troba unanimitats a l’altre costat de l’Atlàntic. Molts països rebutgen el discurs mitificador de la conquesta colonial. No és només Veneçuela la que ja fa anys que rebutja la celebració. El 2019, el president mexicà López Obrador exigia en una carta a Felip VI una disculpa pública pel genocidi contra els pobles americans. La seva successora, Claudia Scheinbaum, ha continuat en aquesta línia i aquests dies ha insistit, en una aparició pública, en la “resistència” indígena a la conquesta.
També a Madrid s’escolta aquesta Amèrica que proclama que el 12 d’octubre No hi ha res a celebrar. Un seguit d’entitats han convocat una manifestació a Madrid aquest diumenge per protestar per la festa i contra el discurs oficial sobre la conquesta. Col·lectius feministes proposen una agenda contrafestiva i La Parcería, fàbrica cultural amb una mirada migrant sobre la realitat, ha organitzat una exposició sobre el menyspreu històric als llatinoamericans.
Catalunya torna a formar
Aquesta Hispanitat corroborarà l’encaix entre Sánchez i Salvador Illa, l’arribada del qual a la presidència va suposar el retorn a la celebració de la Festa Nacional d’Espanya. Illa va ser present ja en la desfilada de l’any passat. Es posava fi així a catorze anys d’absències. El darrer president de la Generalitat que hi havia assistit va ser José Montilla. El lehendakari, Imanol Pradales, ni està ni se l’espera. Cap president basc del PNB hi ha assistit.
Una "festa nacional" controvertida
Històricament, el debat entorn la que havia de ser la festa nacional d’Espanya ha deixat a la intempèrie el fracàs en la construcció d’una identitat espanyola robusta. Els molts diferents graus d’adhesió a la diada -quan no l’hostilitat o indiferència majoritària en les nacions perifèriques- ho evidencia. Al segle XIX, els liberals que combatien l’absolutisme defensaven el Dos de Maig -quan els madrilenys es van aixecar contra Napoleó- com a festa patriòtica. El 12 d’octubre va ser instaurat oficialment el 1918, i va ser substituït pel 14 d’abril durant la República.
Durant el franquisme, fou la Festa de la Raça fins que es va imposar la Hispanitat. La llei del govern de Felipe González socialista va instituir la Festa Nacional d’Espanya, presentada com la commemoració d’"una projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus". En els sectors espanyols més liberals s’hauria preferit com a festa el 6 de desembre, dia de la Constitució. Malgrat els canvis de nom i totes les edulcoracions, la celebració d’avui no es desempallegarà de la ferum que sempre l’acompanya.
